Getafe-Girona: Bufetada i cura d’humilitat (3-2)

El Girona té un problema. I greu. Una part pot ser tàctic, segurament; ara bé hi ha d’altres factors que, en futbol són tant o més importants i que a l’equip grinyolen massa sovint. La humilitat, per exemple. Allò que se’n diu tocar de peus a terra i que al Girona, pel motiu que sigui, apareix i desapareix. Després de dos partits fantàstics contra Almeria i Athletic, l’equip va pensar-se que arribaria a Getafe i es passejaria. I no va ser així. A Primera Divisió només hi juguen els més bons i per dos partits ningú es converteix de cop en el Dream Team. El Girona hi acaba d’aterrar i si no juga sempre, i sempre és sempre, al cent per cent, difícilment se’n sortirà. A Getafe, l’equip va fer una primera part inacceptable en què va encaixar un 3-0 incontestable que el va deixar sense opcions de res. A la represa, la cosa va canviar -no costava gaire-, i els gironins van fer dos gols que els van permetre entrar al partit, però era massa tard. La derrota és el segon avís, després del de Cadis, per a un Girona a qui es confirma que la seva criptonita és sentir a parlar d’Europa o de convocatòries de seleccions. Li va tocar una cura d’humilitat que potser li servirà perquè, ara sí, no es repeteixi.

Si les coses rutllen, sol ser millor no tocar res i, després de rumiar-s’ho molt, així ho va fer Míchel al Coliseum, que va repetir el mateix onze que havia guanyat a San Mamés. El Girona havia enlluernat a Bilbao i contra l’Almeria i tenia el repte de perllongar aquesta versió excelsa que havia fet col·leccionar un munt d'elogis. Segurament masses, perquè no hi va haver ni rastre d’aquella màgia dels dos darrers partits. Tot al contrari. El Girona va repetir, i fins i tot agreujar la decebedora imatge de fa tres setmanes al camp del Cadis i va sortir del Coliseum, capjup i amb la sensació d’haver fregat el ridícul en un partit impresentable. De seguida es va veure que la cosa aniria pel camí del pedregar. Dos minuts havien passat quan Bueno va ser poc expeditiu després d’una passada del porter Gazzaniga i Enes Ünal ho va aprofitar per fer el primer de la tarda. Qui es pensés que es tractava d’un mal començament, d’una errada puntual, anava ben equivocat. Sense espurna, ni sense l’agressivitat necessària per competir a Primera, els jugadors gironins perdien tots els duels amb els del Getafe, que abans del quart d’hora van ampliar l’avantatge. Ho van fer de penal arran d’unes mans de Javi Hernández a l’àrea. 

Era tot just el minut catorze i el Girona ja perdia 2-0. Míchel se’n feia creus. No s’ho podia creure. La sang li bullia. Estava fora de sí veient com els seus homes no despertaven; al contrari, allargaven una empanada històrica que s’agreujaria encara més amb el pas dels minuts. Munir, Ünal i Mayoral semblaven el millor trident ofensiu de la història del futbol i es divertien deixant en evidència una vegada i una altra la defensa gironina. Ni amb pilota ni sense els de Míchel se’n sortien. De fet, els jugadors del Getafe superaven amb una facilitat injustificable tots els duels contra els gironins. Míchel donava per bo el 2-0 abans de la mitja part veient com Mayoral i Ünal continuaven posant a prova Gazzaniga. El tècnic, tanmateix, s’enfurismaria fins a l’extrem quan el Getafe faria el tercer després que Mayoral tingués temps de controlar una centrada de Munir al punt de penal i afusellés Gazzaniga. Pitjor, impossible.  

Tocava fer propòsit d’esmena a la mitja part i, sobretot, retocar l’equip per no prendre encara més mal. D’opcions de puntuar, no semblava que n’hi hagués d’haver. Després de clavar el ruixat merescut i pertinent al vestidor, Míchel va assenyalar Juanpe, Arnau Martínez i Aleix Garcia deixant-los a la dutxa a la mitja part. El tècnic va decidir passar a jugar amb tres centrals i dos carrilers fent entrar a l’equip David López, Valery i Miguel Gutiérrez. Qui sap si per l’esbroncada, pel retoc tàctic o perquè el Getafe s’ho va veure fet i va abaixar un xic el pistó, el Girona va entrar d’una altra manera a la represa. L’equip va començar a guanyar pilotes aèrees i duels individuals i, també, a tenir el control de la pilota. I així, va començar a trepitjar àrea local amb cert perill. Castellanos va estar a punt d’arribar a una centrada de Gutiérrez per l’esquerra. Abans del quart d’hora, els de Míchel retallarien distàncies després d’una mala sortida de Gazzaniga que va originar un contracop de llibre amb assistència de Tsygankov cap a Castellanos, que només va haver d’empènyer la pilota. El 3-1 no posava el Girona encara al partit, però feia que tampoc estigués sentenciat. Els gironins s’havien tret la mandra i començaven a jugar a futbol com han demostrat saber fer durant la temporada. D’aquesta manera, ja amb Stuani al camp, Miguel Gutiérrez va caçar una pilota morta a la frontal després d’un córner i va superar Soria amb un xut ajustat. 

Era el minut 79 i hi havia temps per cercar el miracle. Tanmateix, el Girona s’embolicaria a la xarxa del Getafe i no trobaria la manera de tornar a posar a prova Soria. S’anava a contrarrellotge i es va fer tard. Els raquítics quatre minuts d’afegit van indignar la banqueta gironina que considerava que totes les interrupcions i pèrdues de temps mereixien més afegit. Segurament. El partit del Girona també es mereixia la derrota. 

Subscriu-te per seguir llegint