Europa no ha de fer por

La victòria de dissabte a la nit del Reial Madrid a la final de la Copa del Rei contra l’Osasuna (2-1) ha convertit automàticament la setena posició en una plaça de Conference League. Per tant, el Girona, setè classificat actualment, si la Lliga acabés com està disputaria llocs de competició europea. Una fita impensable a principi de temporada i també fa un mes. La gran ratxa de resultats amb tres victòries consecutives contra Madrid (4-2), Sevilla (0-2) i Mallorca (2-1) ha disparat els de Míchel cap a la part alta de la taula i els ha convertit, gairebé sense voler-ho, en candidats a jugar a Europa. L’equip va com un tro sobre la gespa. Segurament a un ritme més alt que amb el que marxa el club des de les oficines, on els processos, amb paperassa pel mig, sempre van més lents. Sigui com sigui, la mirada dels jugadors del Girona és de fam. D’aquelles que enflairen sang i no pensen afluixar fins a arribar-hi. El camí no serà fàcil, per descomptat, i per davant, el Girona haurà de sumar els màxims de punts possibles contra Reial Societat, Vila-real, Celta, Betis i Osasuna, les cinc darreres jornades de Lliga per defensar la setena posició actual o, qui sap, aspirar a la sisena que dóna dret a l’Europa League. 

Mentre Míchel no se surt del discurs dels 53 punts per ser el millor Girona de la història i Quique Cárcelassegurava que el Girona «encara potser no està preparat» per jugar a Europa, l’afició s’ho passa tot pel folre i somia en gran. Montilivi era un clam després de la victòria contra el Mallorca dijous passat i divendres a la tarda, els seguidors van acudir en massa a la inauguració de la botiga. En aquest sentit, Delfí Gelientén perfectament la posició de Cárcel i «la preocupació esportiva» alhora que beneeix que els aficionats «s’il·lusionin». L’engrescamenta no és pas general entre tota la parròquia blanc-i-vermella perquè també hi ha seguidors que, com Cárcel, no les tenen totes. «Vols dir que interessa anar a Europa?»és una de les preguntes més repetides dels darrers dies. La frase continua amb un «hi ha molts equips que han baixat quan han compaginat Europa amb la Lliga» i es posa per exemple l’Espanyol 2019-20. Sí, aquell Espanyol que sota la batuta de Rubi va ser setè i es va classificar per l’Europa League el curs 18-19, la temporada següent va quedar últim i va baixar a Segona Divisió. Ara bé, per donar la raó als pessimistes, cal que els exemples se succeeixin amb una certa freqüència, i repassant la història, hom pot observar que no és així. De fet, en la darrera dècada, a part de l’Espanyol, només el Betis (13-14) va perdre la categoria després de classificar-se per Europa el curs anterior. Ni el Granada (20-21) ni el Getafe (19-20), equips d’un catxet més baix i no tan avesats a jugar competició continental van pagar-ho l’any després amb el descens. 

Un somni que batega fort (2-1)

Si ampliem la mirada a dues dècades, trobem com clubs el Llevant (12-13), el Getafe (07-08 i 10-11), el Racing de Santander (08-09) o l’Osasuna (06-07) tampoc van notar haver de jugar dues competicions la mateixa temporada. Cap va baixar. Tanmateix, Geli alertava divendres passat de la dificultat que comporta jugar dijous i diumenge, pel poc temps de recuperació i els viatges que hi hauria. El president parla per experiència perquè va viure-ho amb l’Alabès. En la seva primera classificació per Europa, el conjunt basc va ser finalista de la Copa de la UEFA (antiga Europa League) el curs 1999-00 i no va patir per salvar-se el curs següent. Ara bé, les coses no van anar tan bé en la segona experiència. El curs 01-02, l’Alabès va ser setè i es va tornar a classificar per Europa. La temporada següent, competint a Europa i a la Lliga, Geli viuria el descens dels bascos a Segona (19ens). 

Com l’Alabès, el Rayo Vallecano de Míchel també va classificar-se per jugar a Europa per primera vegada la temporada 99-00. El desgast de la participació a la Copa de la UEFA, on arribarien a quarts de final, no es notaria a la Lliga, on els de Juande Ramos van ser catorzens i es van salvar sense problemes. 

D’equips que van fer com l’Espanyol i van baixar a Segona l’any que van compaginar les dues competicions, n’hi ha sí. No són pas tants, això sí. I , a més a més, no són pas equips de perfil baix, sinó de tradició europea com el Vila-real i el Betis. Els de Plana van caure a Segona de manera inesperada el curs 2012-13 en què van disputar la Champions League perquè havien quedat quarts el curs anterior. De la mateixa manera, el Betis 13-14 va ser últim i va perdre la categoria en un any on va competir també a l’Europa League.