Quan el Girona va pagar el Madrid amb un xec sense fons

El cas va obrir una forta crisi al club: el president Fauró va haver de dimitir al cap d'uns dies i l'equip va estar a punt de no poder iniciar la lliga de Segona B per impagaments als jugadors

L'autor de l'article, Jordi Xargayó, amb Joan Mis, Luis de Carlos i Jordi Geli, a la seu de Reial Madrid el 16 d'abril de 1980.

L'autor de l'article, Jordi Xargayó, amb Joan Mis, Luis de Carlos i Jordi Geli, a la seu de Reial Madrid el 16 d'abril de 1980. / DIARI DE GIRONA

Jordi Xargayó

Jordi Xargayó

El Girona FC no només és l'únic equip de la lliga espanyola que té el balanç de resultats a favor contra el Reial Madrid (tres victòries, dues derrotes i un empat), sinó que, segurament, és l'únic club del món que ha tingut la gosadia de pagar-los amb un xec sense fons després de jugar un partit amistós a Montilivi. Ens hem de remuntar al 23 d'agost de 1979. Pere Guardiola, actual president del Consell d'Administració, i l'entrenador Michel Sánchez només tenien 3 anys d'edat, un jove Quim Nadal feia quatre mesos que era alcalde de Girona i un desconegut Florentino Pérez acabava d'entrar a l'Ajuntament de Madrid com a regidor de la UCD.

Era la segona vegada en tres anys que el Madrid jugava un amistós d'estiu a Montilivi. Amb Vujadin Boskov al capdavant, tenia jugadors com Stielike, Santillana, Del Bosque o Juanito. I el Girona, dirigit pel veterà Vicenç Sasot, exentrenador del primer equip del Barça, jugava amb els germans JuliàMolet, el brasiler ÀlexArredondoChaves Javier Subirats, cedit pel València. El Madrid va guanyar per 0-4, amb gols de Santillana (2), Portugal i Juanito. Montilivi estava ple a vessar

En el descans del partit, es van produir moltes corredisses a les taquilles de l'Estadi. La segona part va començar amb un inusual retard davant la incredulitat del públic. El Reial Madrid, coneixedor que la directiva del Girona n'estava tramant alguna, volia cobrar la totalitat del contracte en efectiu, però els diners havien volat. El vicepresident Pueyo havia liquidat una pòlissa de crèdit amb una entitat bancària, que havia desplaçat a l'Estadi al director i l'interventor. Al final, el Madrid va cobrar 790.000 pessetes (4.750 euros) en efectiu i va acceptar, amb resignació, un taló per un import de 3.143.000 pessetes (uns 18.830 euros). L'any 1979, un cotxe normal (un Renault 5, un Ford Fiesta o un Seat 124) costava entre 2.500 i 3.500 euros. Un pis de 100 m² es podia comprar per uns 8.000 o 10.000 euros.

Cinc dies després em confirmen que el xec del Girona no tenia fons, però no disposo de cap prova documental. El president del Girona, Josep Maria Fauró, ve al diari el matí del 28 d'agost. Aparenta tranquil·litat, l'entrevisto i li plantejo directament el tema. Amb la hipocresia que el caracteritzava, m'ho nega: «És rotundament fals que paguéssim al Madrid amb un taló sense fons». I, amb tot el cinisme del món, va afegir: «Només faltaria que a un club senyor com el Madrid el tractéssim d'aquesta manera». L'endemà, es precipiten els esdeveniments, el Madrid confirma que el taló del Banco de Vizcaya no té fons, i que està disposat a executar-lo. Després de perdre el Girona la final del «Trofeu Nostra Catalunya» contra el Sabadell a l'Estadi de Sarrià (5-0), Fauró viatja amb el seu cotxe de nit cap a Madrid amb la intenció de convèncer al president del Reial Madrid, Luis de Carlos, i el gerent, Antonio Calderón, que no facin efectiu el cobrament. Petició endebades: «Si el Girona no paga, recorrerem a qui sigui, a la Federació i als jutjats», va afirmar Luis de Carlos. El president del Girona va argumentar que «un directiu s'ha endut els diners de la taquilla». Josep Maria Fauró havia ingressat a la junta del Girona tres anys abans com a president de la Comissió Esportiva amb Maurici Duran de president. Era natural de Besalú, on tenia una bòbila, i abans d'entrar al Girona havia sigut vicepresident del Sant Andreu. L'estiu de 1978 va rellevar Duran a la presidència.

Els dies posteriors, amb la dimissió de directius inclosa, van ser frenètics. L'impagament al Reial Madrid va sortir a totes les portades dels diaris, però aquest no era el principal problema del Girona, que jugava a Segona B. Si no pagava 2.188.000 pessetes (13.150 euros) abans de l'inici de la lliga, el vespre del dia 1 de setembre a Montilivi contra el Còrdova, descendia de categoria i, segurament, s'hauria vist abocat a la desaparició. Fauró tira la tovallola i desapareix. Una campanya impulsada pel diari Los Sitios, Ràdio Girona, la Penya Bons Aires i la intervenció decisiva del ponent d'esports de la Diputació, l'empresari banyolí Miquel Callís, mort recentment, i a qui Fauró havia substituït com a president de la Comissió Esportiva del Girona tres anys abans, aconsegueix salvar la dramàtica situació en el temps de descompte, amb la col·laboració de la Banca Mas Sardà i el Banc Industrial dels Pirineus, que avancen els diners. Els jugadors del Girona i el Còrdova ja eren als vestidors i encara no se sabia si el partit es podria jugar. Van guanyar els andalusos per 0-1. Aquell any, el Girona es classificaria al final del campionat tres punts per sobre del descens.

Josep Maria Fauró acabaria presentant la dimissió el dia 6 de setembre en una tensa i surrealista assemblea de socis de més de tres hores celebrada al Col·legi La Salle. Tan aviat anunciava que marxava com que volia continuar si l'ajudaven. Després de l'assemblea, Joaquim Pou, de Serra de Daró, va accedir a presidir la Junta Gestora i al cap d'uns dies l'empresari Jordi Geli, propietari en aquella època del concessionari Ford, va assumir la presidència, càrrec que va ocupar fins al 1984. Geli, com quasi tots els presidents del Girona FC des de Josep Maria Fauró, també va tenir una sortida conflictiva, però això són figues d'un altre paner. Aquell episodi del xec impagat va obrir una llarga etapa de successives crisis al Girona. La desaparició del club va planejar en nombroses ocasions fins a èpoques ben recents, descensos a Regional Preferent i Primera Catalana inclosos.

Uns mesos després del taló sense fons, una reunió celebrada el 16 d'abril de 1980 a la seu del Real Madrid va servir per llimar asprors. El president madridista, Luis de Carlos, que havia succeït al llegendari Santiago Bernabéu un any i mig abans, es va reunir amb el nou president del Girona FC, Jordi Geli, i el vicepresident Joan Mis. Acabada la reunió, Luis de Carlos, amb aquella bonhomia i amabilitat que el caracteritzava, em va rebre al seu despatx per explicar-me el contingut de la trobada i concedir-me una entrevista. Avui, seria impossible. En aquella època, els periodistes, i fins i tot els aprenents de periodista (jo acabava de fer 21 anys), teníem accés directe a la informació. Encara no s'havien creat els murs dels gabinets de premsa, ni existien els directors de comunicació, també és cert que hi havia molts menys mitjans de comunicació que ara. Dues èpoques diferents i no comparables.

Luis de Carlos em va anunciar que el Madrid tornaria a jugar a Girona l'estiu següent, dintre dels actes del 50è aniversari de la fundació del club. El Girona va fixar el preu a pagar: 3.500.000 pessetes (21.305 euros). El Madrid va cobrar la mateixa tarda del partit, el 21 d'agost, amb un taló conformat de la Banca Mas Sardà. El resultat, en aquesta ocasió fou d'1-4, l'únic gol del Girona el va marcar Javi Morata de cap, amb el vicepresident del Govern espanyol, Manuel Gutiérrez Mellado, que passava les vacances a Cadaqués, de testimoni a la llotja.

Subscriu-te per seguir llegint