Diari de Girona

Diari de Girona

«Uruguasho, uruguasho»: Montilivi es rendeix a Stuani

El davanter del Girona viu una tarda màgica marcant dos gols en tan sols sis minuts

Cristhian Stuani, celebrant un gol ahir a Montilivi MARC MARTÍ

No n'hi haurà mai cap altre com ell. D'això, ja en podeu estar segurs. Cristhian Ricardo Stuani Curbelo, nascut a Tala, l'Uruguai, un 12 d'octubre de 1986, és el millor futbolista de la història del Girona. La seva aparició ahir a la gespa de Montilivi, en ple dilema de realitat d'un equip que estava a punt de perdre, però que al final no ho va fer, va ser com si Déu hagués obert el mar perquè la ciutat sencera hi passés. No es pot ni explicar, el que es va viure. Calia ser allà.

Era el minut 75 quan va fer acte de presència. Míchel el va cridar, mentre escalfava a la banda. Va anar-hi corrent, esclar. I en un vist i no vist, ja lluïa amb el set a l'esquena al costat de Javier Galiano. Malgrat haver-ne fet moltes de grosses, ningú no s'hauria imaginat el que estava a punt de passar.

Set minuts va trigar la criatura a fer el primer gol, aprofitant una centrada de Yan Couto. Set, com el seu dorsal. Una picada d'ullet més en la seva trajectòria a Montilivi, plena de moments especials. Com la nit a Eibar, en plenes semifinals de play-off, en què va convertir-se, amb el gol que donava l'accés a aquella preciosa final a Tenerife, en el màxim golejador de la història del club. Stuani, ahir, va fer els seus gols 120 i 121 (122 comptant la final de la Supercopa de Catalunya) en set anys al Girona. Un altre cop el set. Sempre el set.

Però això no era res, comparat amb el que faltava. Però res. Ja es va comprovar en la celebració de l'empat, com va passar a Pamplona. Bé, celebració, és molt generós descriure-ho d'aquesta manera perquè ningú no va celebrar res. El Girona va agafar la pilota i a córrer cap al mig del camp. Hi havia temps per guanyar el partit, esclar que n'hi havia. I, per primera vegada dins d'un dia complicat, en què els de Míchel van haver-se de reinventar diverses vegades i van mossegar molta sorra, tothom va tenir la certesa que es guanyaria. Tot, provocat per Stuani.

També va ser important Yan Couto, que es va rebel·lar amb dues assistències. Però tornem al davanter uruguaià, ànima d'un vestidor del qual és el capità i se sent responsable. Si ho va fer en els mals moments, rebutjant ofertes i declarant el seu amor malgrat el descens a Segona, sent dels fidels que van proclamar que d'aquí no marxava ningú fins que es recuperés la categoria, com no ho ha de fer ara. Stuani, sempre Stuani (i una mica de Mosquera), va marcar el segon sis minuts després, ja al 88, per desfermar la bogeria col·lectiva. Espectacular.

Tothom cridant en una de les cantonades del gol sud, corrent cames-ajudeu-me, des de la banqueta, des del camp. I perquè els aficionats no van poder saltar a la gespa, que sinó també ho haurien fet. Stuani, que no sempre ha viscut bons moments a Montilivi, relegat a la suplència amb l'arribada del futbolista més car de la història del Girona, l'ucraïnès Artem Dovbyk, mereixia, després del doblet contra el Getafe en la primera victòria d'aquest curs, viure un migdia com a gran protagonista. L'estadi, rendit a la seva llegenda, va corejar el clàssic «uruguasho, uruguasho». Ell somreia, feliç.

Mai se sap quan serà la pròxima vegada en què Stuani provocarà que els cors dels gironins i les gironines tremolin. Potser serà a Montjuïc, diumenge vinent, en el derbi català contra el Barça, en què els de Míchel s'han assegurat que, passi el que passi, sortiran per davant del conjunt de Xavi. Potser ho serà l'any vinent, amb la melodia de la Lliga de Campions d'acompanyant. Mai se sap, tot plegat. El que sí que sabem és que un jugador com aquest no existirà dues vegades.

Compartir l'article

stats