«Els amics dels meus fills al·lucinen quan els diuen que vaig jugar al Girona»

Encara que pugui semblar mentida, no fa pas tant, a finals dels noranta principis dels dos mil, el Girona no era el model de club endreçat i seriós que és capaç de guanyar el Barça o l'Atlètic i de mirar els ulls al Madrid mentre somia entrar a la Champions. De fet, no era el primer club de la demarcació. Tampoc el segon, ni el tercer. Ni el quart. Perquè sí, el Girona ha tingut èpoques grises, fosques i tenebroses en què la supervivència del qual ha penjat literalment d'un fil. I els protagonistes d'aquest tros d'història del club, que del 1996 i 2003 va navegar entre Tercera i Primera Catalana podrien ser considerats tranquil·lament herois. Per contra, pocs se'n recorden que van mantenir viu el club «amb una sabata i una espardenya» i han estat oblidats pel pas del temps i una realitat molt més estimulant. Un d'aquests actors secundaris és David Padilla (Girona, 1977) que, amb 235 partits de blanc-i-vermell a l'esquena és el dotzè jugador amb més partits de la història del club, que aviat és dit. «El marc era diferent del d'ara. Formo part de la història del Girona, una història més modesta, però al capdavall, també història. No en presumeixo perquè no ha estat mai el meu tarannà, però sí que em sento orgullós d'haver defensat aquests colors tants anys. I ho vaig fer igual a Tercera i Primera Catalana que ho hauria fet a Primera, si m'hagués tocat viure l'època actual». Ell potser no, però els seus fills Leo i Èric sí que presumeixen de pare i quan expliquen que va jugar al Girona, «els seus amics al·lucinen» i ell s'estarrufa una mica. «Les noves generacions coneixen el Girona d'ara. El de Primera i de Segona. Jo no em faig petit per haver jugat a Tercera. Gens», diu Padilla que treballa d'enginyer informàtic a la Diputació, una feina que va començar a fer quan jugava al Girona.

El nom de Padilla s'associa irremeiablement al lateral esquerre. Potent, profund, incansable i pesat, el gironí va aterrar a Montilivi el 1995 amb l'equip a Tercera acabat de baixar de Segona B. I això que durant tota l'etapa de formació al Bons Aires actuava de davanter. I no ho feia pas gens malament. Ans al contrari. I si no, el Reial Madrid no s'hi hauria fixat i l'hauria convidat a fer unes proves durant deu dies a la ciutat esportiva blanca. «Érem cinc o sis i ens estàvem en un hotel que tenen allà. Ens entrenàvem amb el juvenil en què hi havia Guti. Al final de les sessions coincidíem amb el primer equip i teníem a tocar Redondo o Laudrup...», recorda.

Padilla no va seduir els tècnics blancs i el Girona el va rebre amb els braços oberts. Tenia només disset anys i començava a veure de què anava el futbol amateur semiprofessional. «Als primers anys, érem plantilles molt joves i justetes. El club no donava per més. Tot i això, érem el Girona i teníem l'obligació, pel nom, de lluitar per pujar o, si no, almenys no baixar», recorda Padilla. Les dificultats eren màximes en un club on «al mes de gener s'acabaven cada any els cèntims i acabàvem les temporades amb un pal i una canya». Per a Padilla, hi va haver dos moments claus que van servir per canviar un xic el rumb de l'entitat. «Primer l'arribada de Pere Gratacós el 1997. Em recorda molt a Míchel. En sabia un niu de futbol i, a més a més, era un geni en la gestió del vestidor. L'altre moment va ser l'arribada dels Roche, quan es va fer una estructura de club seriosa i sòlida i va entrar calé».

El necessari retorn de Yangel i Blind

Mai va tenir representant i potser això li va impedir tastar algun cop la Segona B. «Ja continuarà en Padilla. És el nen de la casa», se sentia dir. Sempre era l'últim a qui oferien renovar i sempre renovava. «Vaig tenir l'oportunitat d'anar-me'n a Segona B al Figueres amb en Pere Gratacós i també al Palamós de Piterman. Aquell cop sí que es van espantar de veritat perquè va sortir al diari que fitxava pel Palamós. Jo vaig pensar, 'mira, potser sí que sóc important pel club i em valoren'», recorda. Van ser vuit temporades a Montilivi en les quals va gaudir de Gratacós i Robi, els millors entrenadors que ha tingut mai, i de Javi García, el millor jugador. «Se n'anava quan i com volia. A més a més, tenia carisma». L'etapa al Girona es va acabar el 2003 amb l'ascens a Segona B a Águilas. «Em veia capaç de jugar-hi, però Narcís Julià em va dir que buscaven un altre perfil. Ho vaig acceptar». Aquell estiu va rebre la insígnia d'or del club com a reconeixement als vuit anys. Si s'hagués de fer un llibre de la seva època al Girona, no compra el títol Quan no érem els millors. «Algun cop sí que vam ser els millors perquè vam guanyar una Lliga i pujar dos cops. Em quedaria amb Quan érem molt més modestos».

Subscriu-te per seguir llegint