Una part d'Ucraïna és a Girona

Se sol dir que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants: queda clar a les portes del consolat d'Ucraïna a Barcelona perquè la gran majoria diuen que no coneixen Artem Dovbyk i Viktor Tsygankov, perquè segurament avui al país hi ha coses més rellevants que el futbol. «Van venir per nosaltres i, bé, ja sabeu la història», afirma lacònic l'Artem (1993), del grup que reconeixen els dos futbolistes ucraïnesos del Girona i resident a Igualada des de fa anys. Diu que fa molts anys que és aquí, des de petit. Potser exagera fruit de la pena, perquè més tard explica que l'any 2013 encara era a la ciutat d'Odessa, bombardejada. Va néixer a Kherson, a l'epicentre de la guerra. Evita parlar de la guerra, que esquinça el seu somriure. Ressorgeix en parlar de Dovbyk i Tsygankov, «dues màquines». «Soc del Barça, però ara tots donem suport al Girona. Se m'omple el pit veient com dos paisans nostres juguen tan bé a futbol», subratlla. Repeteix cinc cops que li encantaria viure un partit a Montilivi.

També fantasiegen amb un partit a Montilivi en Sasha i en Nicola, de 13 i vuit anys, extrem i defensa del Lloret de Mar. Van arribar a la ciutat ara fa dos anys. Just després de l'inici de la guerra. En cotxe. En Sasha tenia onze anys i diu que van ser dos dies i en Nicola tenia sis anys i diu que van ser tres dies. Encara no han après les paraules per parlar del dolor de marxar de casa, però reconeixen que aquells dies van tenir por. En Sasha segueix Dovbyk i Tsygankov a l'Instagram i llueix el '9' pel davanter ucraïnès, el seu ídol juntament amb Robert Lewandowski. Presumeix de tenir una samarreta de Dovbyk. A Ucraïna eren del Shakhtar (Sasha) i el Dinamo de Kíev (Nicola). I aquí, del Madrid i el Girona. Però dissabte preferien que guanyés el Girona perquè són més blanc-i-vermells que blancs, pels dos ucraïnesos. No dubten que el Girona pugui conquerir la lliga. «Com jo. El meu equip també pot guanyar la lliga», diu en Nicola. Responen amb la timidesa de l'edat mentre la seva mare fa tràmits en una finestreta.

Uns metres més enllà l'Anatoliy (1975), fill de la ciutat d'Ivano-Frankivsk, a l'oest del país, espera la seva dona. Viu a Anglès des de fa gairebé 20 anys. Va arribar amb 28 i ara en té 48. Encara recorda el viatge en autobús, de més de 30 hores per perseguir un futur. Va créixer com a aficionat del Dinamo de Kíev, sent un nen que idolatrava i gaudia amb Rebrov i Shevchenko, i ara accentua, convençut, que és del Girona. Ja ho era des de fa anys, molt abans de l'arribada de Dovbyk i Tsygankov, i «ara que ells dos són aquí encara més». No vol que marxin, ni per tot l'or del món. Fa anys que atresora una bufanda del Girona. Dissabte no va veure la primera part perquè treballa en una fàbrica tèxtil, però la segona sí.

Parla enamorat d'en Sisplau, «el noi del bombo que crida Girooooona», i sobretot de Míchel Sánchez: «Té màgia, com en Guardiola. És una sort tenir-lo aquí. Els partits són molt divertits: tiki taka, com el Barça abans». «Ara veig menys futbol perquè em molesta la guerra. Abans mirava el futbol d'Espanya, Anglaterra, Itàlia i Alemanya, tot. Tenia un partit a cada pantalla, al telèfon, a l'ordinador i a la tele. Ara no miro tant futbol per la guerra, però no em perdo els partits del Girona», diu. S'imposa la tristesa quan parla del passat, d'un avi enviat al gulag de Karaganda, i el present: «El 24 de febrer farà dos anys de l'inici de la guerra. I no s'acabarà aquest any. No, no. Cada dia ens despertem, ens llevem i mirem les notícies i és el mateix. Bombardejos a la nit, al matí i a la tarda. Hi ha gent que sent molta alegria per matar gent. No ho entenc».

Les paraules de l'Svetlana i en Volodymyr, una parella gran, també irradien dolor. Van arribar fa dues dècades i ara viuen a Manresa, però una part d'ells es va quedar al seu país. Ell va néixer a Ternópil, a l'oest, i ella a Kherson, a l'est. La mare d'ella continua a Ucraïna, ara en territori ocupat. «Com viu? Com pot. Amb molt dolor. Sense pensió, sense res. Té 82 anys. Costa molt parlar amb ella perquè normalment no hi ha internet, però quan parlem em diu que està cansada de sentir caure bombes cada dia i tot el dia», relata. La seva serietat s'evapora quan sent parlar el seu home de futbol. En Volodymyr desitja que el Girona guanyi la lliga. I crida: «Visca el Girona, en Dovbyk i en Tsygankov».

Els dos amics de Couto que canvien el futbol gironí per Andorra per triomfar a l'elit

L'extrem ja ha passat pel consolat i el davanter ho farà aviat. Ho explica l'Oleksandar (Kíev, 1980), cònsol d'Ucraïna a Barcelona. Confessa que ell ha participat en el sorteig d'una samarreta de Dovbyk que ha organitzat el Girona. I destaca que ser a Montilivi és «una assignatura pendent. I no per un futur llunyà, sinó per un futur pròxim». «El que estan fent és increïble per nosaltres, un orgull, una passada. Que puguin aconseguir aquests èxits a l'estranger en temps de guerra anima enormement els joves futbolistes que estan entrenant en condicions terribles, amb sirenes i amb bombardejos. Són exemples a seguir», argumenta. I afegeix: «El nom del Girona surt als diaris d'Ucraïna. I no només als diaris esportius, sinó també als d'informació general. Els familiars i amics presten molta atenció als partits des d'allà i sovint ens pregunten per l'equip», diu l'Oleksandar. Si abans l'aficionat ucraïnès es repartia entre el Barça i entre el Madrid ara el Girona està guanyant molt pes.

Parla d'un vincle «molt gran i molt bonic», entre Girona i Ucraïna. I conclou que és l'equip del país a la lliga espanyola: «Una part nostra és a Girona».

Subscriu-te per seguir llegint