«Somio tornar a l’última jornada i fer el gol que ens porti a la Champions»

Toni Villa (Lorquí, 1995) ja ha passat el pitjor de la greu lesió al genoll que va patir l’abril del curs passat. Han estat uns mesos molt feixucs, però durant aquest temps també ha celebrat el naixement del seu segon fill i ha estat a casa per veure’l créixer. El seu retorn cada vegada és més a prop. El murcià se sent en deute amb el club.

L’hem vist ja fent feina a la gespa. Com està?

Bé. Un xic millor. Em sento més a prop. Estar a la gespa em canvia el dia a dia. És felicitat. Em trobo molt més bé.

Estar en contacte amb els companys i, sobretot, la pilota ha de ser una glopada d’alegria després de deu mesos de lesió. 

Mai m’he sentit sol, la veritat. Sí que és veritat que el simple fet de sortir a escalfar amb l’equip em fa formar més part del grup i això, mentalment, ajuda molt. 

De vegades el genoll i el cap van a velocitats diferents. Com està d’ànims?

Prou bé, perquè segueixo els terminis establerts. No tinc una lesió de lligaments creuats normal, sinó una mica més greu. Em van dir un any i han passat deu mesos. Això ho tinc clar. Mentalment, sí que em costa assumir el ritme del futbol, que em respongui el genoll a l’hora de fer una passada o el que sigui. Em diuen que és normal, que ja passarà i agafaré la confiança.

Quan li van dir que s’estaria un any de baixa li va caure el món a sobre?

Em vaig desanimar un xic perquè un any és molt. Saps que és una temporada sencera i et sents fora. Cal cercar el suport de la família i els amics i pensar a tornar al mateix any, no després. Jo sempre dic que si passo de dotze mesos, ja serà més seriosa la cosa.

El suport de la família és clau. 

Esportivament, és el moment més difícil de la meva vida, però m’ha fet valorar altres coses. Acabo de tenir una segona criatura i no he tingut pas temps d’avorrir-me. Això m’ha ajudat molt. No fer desplaçaments m’ha permès gaudir de més temps amb ells, despertar-me a les nits i ajudar la meva dona. És quelcom que agraeixo de tenir la lesió en aquest moment.

Ja podia canviar bolquers amb les crosses?

(Riu). Al principi feia el que podia, que ja era força. Quan em van treure les crosses va néixer el nen petit i el timing va ser perfecte en aquest sentit. El nen té set mesos i jo fa set mesos que en gaudeixo. Quan estic amb ells, ni hi penso en el genoll. 

Durant tot aquest temps de baixa, ha tingut algun moment de pensar a engegar-ho tot a pastar fang?

Oh i tant. Ja em van avisar que la recuperació seria una muntanya russa. Hi ha hagut dies en què em trobava bé però l’endemà se m’inflava el genoll o em feia mal un altre punt. Aquí sí que m’ensorrava. Passava dies dolents fins que anava al metge i em deia «no tens res, això va bé. Continua fotent-li». Llavors, ja em tornava a animar. 

Quants punts o grapes duu?

Uf, poc que me’n recordo. Diria que unes seixanta grapes. Tinc dues cicatrius. La del creuat i una de més llarga del lateral extern, que és la lesió més greu. Són cicatrius de guerra. 

L’operació devia ser divertida...

Miri...Va ser a la mateixa hora que es jugava el Girona-Madrid de la temporada passada amb els quatre gols de Taty Castellanos. Estava despert perquè només m’havien adormit el tronc inferior, però estava mig groggy i el cirurgià em cantava cada gol que feia el Taty. Tenia el cap ben enterbolinat i no sabia si era veritat o m’acollonava. Quan em vaig despertar del tot, ho vaig veure, m’ho vaig creure i vaig al·lucinar!

No ha tingut gaire temps amb la mainada, però ha aprofitat les hores mortes per fer alguna cosa diferent?

Sí. Tampoc diré que hagi estat gràcies a la lesió. Sempre he estat un noi inquiet i durant aquest temps m’he tret un curs d’economia i el carnet de vaixell. També he llegit uns quants llibres, que m’agrada molt. Tot i això, amb dos nadons és molt difícil. Et xuclen l’energia...

I aprendre català?

Si vol que li digui la veritat, ja el parlo amb alguns companys una mica. Em fa un xic de vergonya perquè lògicament no el parlo bé, tot i que podria defensar-me perfectament en una conversa amb català. 

Ep! Ostres, quin descobriment.

No he fet res d’especial, només de sentir-lo i escoltar la gent. De fet, parlo més bé català que anglès, que fa molt de temps que intento aprendre’l i no me’n surto.

Es fa més dur la recuperació veient que l’equip vola, és líder i lluita per coses tan boniques?

No ho fa més dur perquè em dona tranquil·litat. És clar que vull ser-hi i de vegades tinc enveja del que senten els meus companys. Si l’equip estigués en una altra situació pitjor no estaria tan tranquil ni gaudiria tant del dia a dia. Jo visc a Montilivi i quan baixo a l’estadi caminant, sovint truco als meus amics i els dic que vaig a veure el millor futbol des del Barça de Guardiola. Ho sento així. Estic gaudint molt encara que és veritat que m’agradaria estar a dins. 

Se sent part d’això igualment o pensa que s’ho està perdent una mica?

En gaudeixo com els companys, però lògicament l’èxit no el sento com ells. No és tan meu. Sé que formo part de la plantilla. Si estigués a la banqueta i no jugués cap minut, ho sentiria molt més meu que no pas ara. És el que hi ha. Ja m’agradaria, ja.

«Dubto que mai trobi algú que en sàpiga tant de futbol com Míchel»

Quin paper hi juga Míchel en la seva recuperació. En les conferències de premsa se’n recorda sempre de vostè i l’inclou a la llista de baixes.

Hi ha gent que ja no se’n recorda, però ell sí. Jo ho agraeixo. Hi sóc i ell m’ho demostra. Ho noto perquè m’anomena a les prèvies, als vídeos que fa... Ha estat futbolista i sap de què va la cosa. A més a més, el seu fill ha patit dues lesions consecutives de lligaments. Sempre hi és, pregunta, em fa bromes.. Parlem de futbol i fins i tot podem parlar de l’equip amb més llibertat perquè no estic a dins. Parlar amb ell de futbol és un privilegi, sempre ho dic. No crec que parli mai amb algú que en sàpiga tant com ell de futbol. 

Li qüestiona coses? Li faria gràcia fer d’entrenador d’aquí a un temps?

M’agrada sí. Per mi, és una llàstima que al futbol professional hi hagi tan pocs entrenadors. Tots els equips tenen un entrenador, però no tots són entrenadors. Míchel, sí.

Caram. Quina diferència hi ha entre entrenar i ser entrenador?

Un entrenador ha de tenir passió pel que fa i centrar-se a treballar-ho tot. Míchel treballa per no només tenir el vestidor bé, sinó que es fixa moltíssim també la tàctica, analitza com juga el rival, com juguem nosaltres...N’hi ha que fan el mateix durant tot l’any. No l’entenc així el paper d’un entrenador. 

Anem a aquell fatídic 22 d’abril. Lesionar-se tan fort al segon vint de partit al camp del seu exequip és d’un guió maquiavèlic. Algú li va llançar un malastruc?

La gent em diu que vaig tenir mala sort que em passés a casa, on havia estat els darrers catorze anys. Jo no ho veig així, sinó al contrari. Si hagués pogut triar el lloc on lesionar-me, millor fer-ho en un lloc on tothom t’estima i no pas en un camp fred on no em coneix ningú. Tenia moltes ganes de fer un gran partit perquè venia en una bona dinàmica. Va ser mala sort. Millor que em passés a Valladolid, Girona o Múrcia que no pas en un altre indret. 

Quants cops ha vist repetida la jugada?

Un cop i sense voler. No vull veure-la. Va ser mala sort i prou. 

Amb Joaquín Sánchez (el jugador del Valladolid que li va provocar la lesió) van parlar? Han estat en contacte aquests mesos?

Em va dir que ho sentia el mateix moment. Va ser fortuït, la veritat. Ja està.

Aquell dia el seu gran amic Anuar (Valladolid) va estar al seu costat tota l’estona.

En un vestidor hi ha companys i amics. Anuar és incomparable amb ningú. Aquell dia, quan va veure que em lesionava, va baixar al vestidor per estar amb mi. Jo ja sabia que tenia una lesió molt greu. Vaig estar tot el partit a la llitera al vestidor parlant amb ell, que havia patit la mateixa lesió, de com seria la recuperació, què m’esperava ara, com ho duia ell...Això em va fer tenir una actitud diferent cap a la lesió des del primer moment.

Què li va costar més passar de Lorquí a Valladolid amb catorze anys o fer el pas de canviar Valladolid per Girona?

Doncs va ser més difícil venir a Girona potser perquè va ser tot molt ràpid i el cap encara no ho tenia assimilat. També vaig trigar a trobar casa aquí, la dinàmica d’equip era diferent. Un cop adaptat, ja va ser tot perfecte. 

Amb catorze anys anar-se’n de casa tampoc devia ser fàcil.

Va ser dur però els meus pares ja em van dir que si no ho veia clar, podia tornar. Recordo que el director de futbol base que em va captar, Javi Torres Gómez, va dir que havia fitxat «el Messi de Múrcia». 

A casa seva tenen un bar que diu que és un museu de samarretes seves. Hi ajudava de més jove fent de cambrer?

I tant! He rentat gots i he posat cafès i canyes. Ara ja fa temps que no. Quan hi torno, hi vaig de vacances. Em cuida molt la meva família. 

Com es diu el bar?

Fisterra. Ma mare és gallega, de la Corunya.

Va debutar a Primera amb el Valladolid l’agost del 2018 a Montilivi. Coses del destí?

Casualitats de la vida. Recordo que el lateral del Girona era Porro i vaig fer un bon partit. Acabàvem de pujar i va ser un bon resultat el 0-0. Aquella temporada el Girona es va interessar per mi ja. Molta gent me n’havia parlat meravelles, Alcaraz, Kiko Olivas, Alcalá, Jairo, Mata... M’agradava molt la filosofia del club. Sabia que un moment o altre, acabaria aquí. I així va ser.

La temporada passada estava a un bon nivell fins a la lesió.

 Sí. Un cop em vaig adaptar, vaig fer partits a molt bon nivell. Llavors la mini pretemporada després del Mundial em va tallar el ritme i perjudicar. Vaig tornar ii altre cop participant bé fins que em vaig lesionar. 

La pregunta del milió. El veurem aquesta temporada?

No m’atreviria a dir-ho. Potser se’m veurà rondant una mica, però no gaire. Tampoc és el meu objectiu. Vull recuperar-me bé i tornar a ser el d’abans, perquè vull tornar la confiança que el Girona va dipositar en mi. Estic en deute amb el club perquè em va fitxar i he tingut aquesta lesió, que no és culpa de ningú.

Rondar vol dir entrar a alguna convocatòria?

Exactament. Disputar minuts en aquest equip amb el nivell altíssim en què està és complicat. Intentaré entrar en alguna convocatòria i si el míster em dóna algun minut, tant de bo pugui competir.

L’altre Míchel de Vallecas

S’imagina reaparèixer a l’última jornada i fer el gol que classifica el Girona per la Champions?

M’ho ha dit molta gent. Hi somio, sí.

Se’n parla de la Champions al vestidor? 

Es parla de tot. Lògicament, de la Lliga mai se n’ha parlat perquè hi ha clubs gegants. Sí que mirem els d’Europa i ens n’alegrem quan perd el cinquè. Si fem les coses igual o una mica pitjor, que a la primera volta, aconseguirem una fita que no és l’objectiu sinó un somni.

Ha fet alguna promesa si hi ha Champions?

Sempre que assoleixo els objectius amb el meu club, anem de vacances uns dies amb la meva colla d’amics de sempre, l’Alberto, l’Edu, en Maxi, en Pepe i en Raúl, a prop de Múrcia, a Mojácar o Gandia.

Subscriu-te per seguir llegint