El millor Girona de sempre tan sols aspira a l'excel·lència

El 25 de febrer del 2024, és a dir, ahir, el Girona va poder cridar ben fort que l'any vinent tornarà a ser equip de Primera Divisió. És una fita nova, aquesta salvació. I no perquè no s'hagi fet mai, sinó per la rapidesa amb què s'ha produït. Tot just és la jornada 26.

Però penseu que el vestidor en té prou? Només cal sentir Míchel Sánchez, l'home líder que des de la seva arribada ho ha canviat tot, per tenir clar que la temporada 2023-24 no serà una més dins de la història del club. Serà LA temporada, en majúscules.

I aquest vespre, en la visita del Rayo Vallecano a Montilivi (21 hores, DAZN), allunyats de confetis i de festes, no hi ha res a celebrar. El focus d'aquest Girona, el millor de sempre, és acabar de rebentar qualsevol mena de lògica i fer-se un lloc entre els quatre primers classificats per poder certificar la seva presència a la Lliga de Campions 2024-25. No anar a l'Europa League o la Conference League, que també seria una bestiesa sense precedents. No. El Girona vol jugar la Champions, i per això, aquesta nit, tothom en guàrdia.

L'ensopegada de l'Athletic al Benito Villamarín permet saber que, faci el que faci avui el conjunt blanc-i-vermell, el marge continuarà sent de set punts. El pot ampliar a deu, un avantatge llaminer. També es pot fer més gran la diferència amb l'Atlètic, que va relliscar a Almeria. I de pas, recuperar el segon lloc pispat pel Barça dissabte. Guanyar té premi, avui.

Perquè això passi, esclar, el Girona haurà de tornar a ser el Girona. I no ho diem perquè ho hagi deixat de ser, sinó perquè no hi ha d'haver cap mena de dubte, malgrat que fa tres jornades que no guanya. Els de Míchel viuen el pitjor moment de la temporada pel que fa als números, havent aconseguit tan sols un u de nou en els darrers tres partits. En la primera volta, però, i contra els tres mateixos rivals (Reial Societat, Madrid i Athletic), el botí va ser de dos punts. El que ha passat ara és que els duels han estat seguits i tothom s'ha posat les mans al cap. Ens espantem de pressa i sovint, sense motius.

Míchel recupera Yan Couto i David López, peces fonamentals a l'eix defensiu, que podrien entrar de ple en l'onze per Arnau i Juanpe. A qui no tindrà encara és al neerlandès Blind. A favor del Girona, dir també que tindrà dotze jugadors, tenint en compte el factor Montilivi, que tornarà a estar ple com ho ha estat en tots els partits aquest 2024. És una passada la resposta de la gent.

Recuperar la fluïdesa en el joc i evitar els errors individuals que tant van castigar ara fa una setmana a San Mamés, seran els dos factors que determinaran la capacitat d'endur-se tres punts que el Rayo també voldrà fer seus. Els madrilenys ja no tenen Francisco Rodríguez a la banqueta, l'entrenador que en només un any va perdre dues finals de play-off amb el Girona. Tenen Íñigo Pérez, que va estrenar-se rebent el líder i que continua fent camí visitant el segon (provisionalment tercer) classificat. Un inici d'alçada.

Míchel Sánchez: "Necessitem pressió perquè estem preparats per lluitar per la Champions"

De Frutos o Bebé?

A Vallecas també van tenir por, i per això van fer el canvi d'entrenador. I això que els madrilenys ni molt menys tenen l'aigua al coll, amb un coixí de set punts i alguns equips pel mig respecte a la zona vermella. A Montilivi, abonat als bons resultats -només hi ha guanyat el Madrid-, Pérez no podrà comptar amb un dels seus grans futbolistes, Isi Palazón, sancionat, que serà substituït per De Frutos o Bebé.

El tècnic també recupera l'alt-empordanès Pep Chavarría, que s'afegeix a Iván Balliu com a gironins en nòmina. Sense comptar Artero, que no té fitxa del primer equip, el Rayo té més gironins que el Girona. I sort que Valery continua fent-se fort.

Ja se les han tingut, Girona i Rayo els últims anys. Com oblidar la final del darrer play-off abans que els de Míchel toquessin el cel a Tenerife, amb remuntada dels madrilenys inclosa (0-2, per l'1-2 de l'anada). O l'aturada de Luca Zidane a Stuani de penal en una eliminatòria de Copa, precisament, la competició on aquest curs els locals van escombrar-los sense manies, amb doblet de l'uruguaià i exhibició de Portu. En el partit de la primera volta, disputat a Vallecas, també van vèncer, capgirant el marcador amb gols de Dovbyk i Savinho. I parlant d'anècdotes del passat, aquell famós penal fallat per Trejo i Isi fa gairebé un any, quan van voler imitar Messi i Suárez.

Tretze partits separen el Girona de la Lliga de Campions. Tretze finals perquè l'excel·lència arribi a on fins ara no ha arribat mai. És LA temporada.

Subscriu-te per seguir llegint