Un parc temàtic de la felicitat obert a turistes

Els alevins juguen quatre parts de quinze minuts cadascuna, amb un descans més llarg entre les dues primeres i les dues segones perquè els nens puguin recuperar l’aire: juga tan bé el Girona aquesta temporada que al minut 90 un nen, a la grada de Preferent, li pregunta al seu pare si ara tocarà el descans i si falten dues parts més. I, al gol Sud, un altre nen li diu al seu pare que Nabil Fekir sembla el pare de la Gala, companya de classe. «Ara estaria bé que sortís en Messi», sospira més tard.

L’equip de Míchel Sánchez, a base de joc i resultats, ha convertit Montilivi en un parc temàtic de la felicitat que tothom vol visitar: petits i grans. I també turistes, vinguts d’arreu del món. És el cas d’en Hans-Peter i els seus dos fills: la Benta i en Mel, «com honey en català». Són holandesos. Que per què són a Montilivi? «Tu què creus? Per en Daley Blind». Van descobrir el territori fa dos anys, de vacances, i ara se’n declaren enamorats. També del Girona: des de l’arribada, l’estiu passat i per sorpresa, de Blind. Ja és el seu tercer equip, per darrere de l’Ajax i el Bayern de Múnich. Els encantaria viure un partit entre l’Ajax i el Girona a la Lliga de Campions. «Potser d’aquí dos anys, perquè aquesta no està sent la nostra millor temporada», admeten. I caminen somrient cap a les entranyes de l’estadi, un territori desconegut fins aquest diumenge.

També ho era per l’Andrei i en Maxim, pare i fill d’Estònia. No saben el nom de cap jugador, com tants altres visitants, però sí que el club està vivint un any històric. «Sé que estan fent un any excel·lent i que estan a dalt de tot. I que han fet aquest camí cap a dalt de tot en només quatre anys a Primera. És increïble. Això és el que li he explicat al meu fill», diu el pare. Quan van saber que serien a la província van buscar el calendari del Girona. Volen que guanyi, com per formar part de la gesta gironina.

És un cas similar al d’en Jacques i en Pierre, dos francesos de la zona de Tolosa que han aprofitat les vacances de Setmana Santa per preparar, sobre el terreny, un triatló que es disputarà a la Costa Brava en les properes setmanes: «Estimem l’esport i era una gran oportunitat». És la primera vegada a Montilivi. Equiparen la situació del Girona amb el Brest, segon a la Ligue 1 en el vuitè curs a l’elit. Només el supera el Paris Saint-Germain. «Són clubs petits que estan fent història», diu en Jacques.

A uns metres la Catherine, escocesa, compara el cas del Girona, «una històrica bonica», amb el Leicester i amb el Barnsley, el seu equip. «Vam ser a la Premier una temporada [1997-1998]. Només una perquè després vam tornar a baixar. Però recordo que la ciutat estava embogida i que va ser increïble. Em fa pensar en el Girona, però el Girona és millor», subratlla somrient. La Catherine ha aprofitat les vacances per visitar el seu fill, en Jack, establert des de ja fa anys al territori. 

Els acompanyen l’Anya i en Jordi, vinguts de Berlín i amics de la família. No volien deixar passar l’oportunitat d’apropar-se al Girona. «Capta l’atenció i l’interés», apunta l’Anya. «Si estàs interessat en el futbol sents parlar del Girona a Berlín. És una mica com l’Union Berlín, un equip petit amb un estadi petit que va arribar a Primera fa poc i que està fent història», afegeix. Aquest curs, el cinquè a la Bundesliga, ha jugat la Lliga de Campions, amb dos punts de divuit possibles al grup del Madrid. «Espero que al Girona li vagi més bé l’any que ve», somriu. Cada visitant busca un cas proper per intentar entendre la proesa del Girona, com per apropiar-se-la.

També s’estrenen a Montilivi en José Luis, en Richard i en Víctor, conductors professionals arribats fa dues setmanes del Perú per una oportunitat laboral. Han vingut sols i troben a faltar la família. Però a Girona han trobat un equip que els recorda casa seu perquè vesteix els mateixos colors que la selecció. Ja coneixien el Girona: per Alexander Callens, cedit a l’AEK d’Atenes. És l’únic jugador del Girona que coneixen, de fet. Esperen tornar a Montilivi el curs que ve per veure el Barça, el Bayern o el Manchester. 

El compromís d’Stuani

En Jason, americà de Washington, també parla del Girona amb admiració. És a Girona perquè el seu fill ha jugat el MIC, una «experiència increïble i meravellosa» que ja serà per sempre. Van jugar amb el Barça. Respon mentre fa cua a la botiga. Per comprar una samarreta pel seu fill? «Per mi i pel meu fill», matisa.

Subscriu-te per seguir llegint