La petita taca de la temporada

No espatllarà l'any, però és evident que tot no podia ser preciós. El gran Girona de Míchel, aquest que enamora des de principi de temporada i lluita per una fita impensable com és el fet de classificar-se per a la Champions, no només encapçalarà una llarga llista de rècords i virtuts. El seu nom també sortirà a la llista d'un defecte: el d'acumular el nombre més gran de derrotes consecutives lluny de Montilivi a Primera, amb cinc, de moment igualat amb el Girona d'Eusebio Sacristán.

Perquè l'equip gironí ha deixat de ser fiable a camp contrari, tot i que va començar la temporada encadenant vuit partits invicte i set victòries consecutives. Ara com ara, però, la dinàmica s'ha revertit i ja duu les cinc patacades esmentades. Tot va començar al Santiago Bernabéu, el 10 de febrer, quan els de Míchel van viatjar sentint que assaltar el lideratge era possible. Normal, perquè han viscut més d'una setmana, i de dues, instal·lat en el lloc més alt de la taula.

Però ni de conya. Gairebé no va haver-hi partit i el Madrid va passar per sobre del Girona amb un 4-0 que va fer un xic de mal, però que en aquell moment ni s'intuïa que seria l'inici d'una ratxa més que dolenta. Immediatament després, l'equip va desplaçar-se a San Mamés, i també va perdre (3-2). Un 0 de 6 que, combinat amb un empat a casa contra la Reial Societat, propiciaven la primera relliscada important del curs.

Perquè aguantar el llistó establert entre els mesos d'agost i gener era una temeritat. Entrava dins la lògica caure contra el Madrid i l'Athletic, un parell d'entitats que són superiors a la blanc-i-vermella; però el que va despistar més, o va fer encendre les llums d'emergència, van ser les derrotes a Mallorca (1-0) i Getafe (1-0). La imatge, en ambdós casos, tampoc va ser bona del tot. El Girona deixava veure que potser no era el vestidor paranormal que havia sortit guanyador contra Sevilla (1-2), Granada (2-4), Vila-real (1-2), Cadis (0-1), Osasuna (2-4), Rayo Vallecano (1-2), i Barça (2-4), en una nit de fantasia.

El darrer triomf lluny de Montilivi data del 28 de gener a Balaídos, gràcies a un gol de Portu. Abans d'acabar la temporada, encara han d'arribar els desplaçaments a Las Palmas, Vitòria i València. Sort que sempre quedarà Montilivi.

El descens d'Eusebio

Míchel ha igualat el registre deixat per Eusebio Sacristán l'any del descens a Segona, també amb cinc derrotes consecutives en un tram final per oblidar que ho va engegar tot a fer punyetes. El madrileny, però, podria empitjorar encara més aquesta ratxa i no compartir-lo si perd a Las Palmas.

La dinàmica negativa d'Eusebio va començar, precisament, a l'estadi de l'Atlètic de Madrid (2-0). Allà ningú encara no estava espantat, perquè el terror va fer-se realitat en els següents desplaçaments, al camp del Celta (2-1) i sobretot a Valladolid (1-0), la nit de Sant Jordi. Després de la dura derrota, que s'afegia a les patides a Montilivi, la cúpula de l'entitat es va reunir per decidir si el val·lisoletà havia de seguir o no en el càrrec. El desenllaç el sap tothom.

El Girona es fon al Metropolitano (3-1)

El Girona d'Eusebio sumaria dues derrotes més, a camp contrari, i perquè no va haver-hi més partits. Primer, a Getafe (2-0), per acabar caient contra l'Alabès (2-1) en el final de la primera aventura a Primera Divisió, tan sols amb la nul·la esperança d'una carambola que no va estar mai amb opcions clares de produir-se.

L'enfonsament del Girona a camp contrari, doncs, serà l'única nota negra d'un curs inoblidable que, ben segur, acabarà amb els gironins celebrant-ne alguna de molt grossa. Estaria bé, però, trencar aquesta dinàmica com més aviat millor. Si no, ja tenim un nou estímul per al futur.

Subscriu-te per seguir llegint