La ressaca d'una nit històrica

«Me'n recordo molt dels jugadors que més temps porten amb nosaltres, que han patit a Segona. Estic molt feliç per ells. Abans estàvem amb Juan Carlos al gimnàs i parlàvem de l'aturada que va fer a Burgos i l'aturada a Eibar i també del gol de Borja a Eibar. Gràcies a això som aquí. Hi ha jugadors que mereixen moltíssim i el nostre reconeixement. Han patit pel Girona i han donat molt per aquest club. Borja és especial pel Girona i per mi», comentava Míchel, minuts després que el Girona, la nit del 20 d'abril del 2024, fes miques els registres dels seus gairebé noranta-quatre anys d'història i es classifiqués per a jugar a Europa per primer cop des de la seva fundació. Perquè el madrileny, amb la mateixa delicadesa i sentit comú que ha demostrat sempre per cuidar cada detall, dona valor a tots aquells que s'han deixat l'ànima per una entitat que aquest any ha entrat, de ple, en una dimensió desconeguda.

De l'actual plantilla del Girona, Yan Couto, Aleix Garcia, Iván Martín, Portu, Stuani, Arnau, Juan Carlos, Valery, Juanpe i Borja Garcia han defensat la samarreta blanc-i-vermella a Segona Divisió. Amb més o menys pes al llarg de la seva trajectòria al club, cadascun d'ells ha tingut un protagonisme concret en moments puntuals que ha acabat sent clau en el desenvolupament d'una transformació col·lectiva sensacional. Des de Stuani, llegenda de llegendes per haver tingut l'amor suficient per no marxar mai de Montilivi a Juanpe, inamovible des de la seva arribada el 2016 i que, des de llavors, és qui més temps fa que ho viu tot. Per ells, la nit va ser més emotiva que mai.

Però també per gent anònima i indispensable en el projecte. Persones poc reconegudes mediàticament, però que sempre hi són. Com en Jota, l'encarregat de material, i en Galiano, el delegat. Ells, que fomenten la gran alegria que es viu sempre al vestidor, amb el seu sentit de l'humor, que donen copets a l'espatlla quan les coses no van tan bé i que ofereixen, sense demanar res a canvi, la companyia més fidel quan cal tenir algú al costat. Compartir la vida amb gent així és impagable.

La màgia als despatxos

I Quique Cárcel, l'arquitecte. Un director esportiu que va arribar a Montilivi farà una dècada, quan encara res de tot plegat no entrava en els seus plans. Cárcel és l'home dels dos ascensos a Primera, el que s'ha aixecat sempre després de cada patacada, ferida i tragèdia patida. El que ha fet plantilles sense temps. El que ha fet miracles sense diners. Quan no hi sigui, el Girona no serà el mateix club que és.

El Girona posa la directa cap a la Champions (4-1)

La seguretat que els gironins jugaran a Europa va ser una explosió d'alegria que es confirmarà del tot quan la ciutat ja pugui cridar que la Champions League, ara amb un marge de deu punts respecte a l'Athletic quan tan sols en queden divuit en joc, no s'escapa. La Conference està lligada i l'Europa League encara no, però gairebé. No importa, el Girona vol el premi gros.

Serà la recompensa a tantes llàgrimes vessades per l'afició, pels directius, pels jugadors i fins i tot pels treballadors del club, encara més anònims que els fisioterapeutes, metges, doctors, readaptadors, preparadors físics, analistes i tot l'staff. Hi ha treballadors que van perdre el seu lloc de treball, amb el descens i la pandèmia. I van sobreviure fent el que van poder, agafant altres feines mentre esperaven la recuperació d'un Girona que quan ha tornat, ho ha rebentat tot. Ja ho deia en Pere Pons, ja.

O Míchel, quan des del balcó de l'Ajuntament va dir-li a Cárcel que anirien a Europa l'any del retorn a l'elit. Va anar d'un pèl, aquell cop, perquè s'hi va quedar a les portes. Ara s'obren de bat a bat per rebre un equip immortal.

Subscriu-te per seguir llegint