«L'aturada a Ponferrada és la que tinc més present de totes»

Recorda quan va lesionar-se?

Sí, el 5 de març de 2023. En un entrenament. Em van xutar a porteria, vaig haver de canviar de direcció perquè la pilota va rebotar en un company, i quan vaig recolzar-me, el genoll va cruixir.

Va arribar a sentir que era tan greu perquè ara s'acomiadi del futbol?

Que era greu, ho vaig saber des del primer moment. Perquè se'm va inflamar moltíssim, no podia caminar... Primer, vaig pensar que no fos el creuat. Però allò no era, no.

Quin diagnòstic li van donar?

Tenia el menisc extern desintegrat. Ni cosint-lo se salvava. Del cartílag, ho vam aconseguir molt poc. I el menisc intern, també afectat.

Quan el van operar?

Dues setmanes més tard, aproximadament. Allà, la idea ja era no tornar. El doctor Ramon Cugat m'ho aconsellava. Em va dir que sempre hi hauria un risc. Que sempre tindria dolor, que s'inflamaria sovint. No s'equivocava.

Què li voltava pel cap?

M'anava preparant. Tampoc no volia estirar gaire més el tema; perquè són molts anys, tinc dues criatures i hi ha un moment en què necessites descans, tant físic com mental. Competir sempre rendint a alt nivell, esgota. Reivindicar sempre qui ets, esgota. És el que sempre m'ha costat més.

Les expectatives.

Per ser Isaac Becerra sempre he hagut de reivindicar que continuava sent el noi de vint anys que ja no era. Amb el temps, les condicions canvien. I les virtuts. Però se'n tenen de noves.

No ha de ser senzill marxar així.

Ho he passat malament. La rehabilitació és molt lenta. Fas un pas endavant, tornes a caminar, i t'has d'aturar. Has d'anar amb molt de compte amb segons quins gestos, amb coses tan simples com pujar o baixar escales. No em podia posar de genolls.

Vostè té dues criatures, ha dit.

De deu i cinc anys. I vull tenir una vida com la de qualsevol persona. Poder estar amb ells, sortir a passejar, anar en bicicleta. No podia ajupir-me amb els meus fills. No podia perquè no aguantava el dolor.

Quan s'opera per segon cop?

El passat 22 de febrer.

Per què?

Per millorar, precisament, el dolor. De tant fregar-se, estava destrossant els ossos.

Es medica, per dormir o passar els dies?

No, no. Vaig decidir no fer-ho. Ja m'he medicat prou, en la meva etapa com a futbolista.

I ara, com està?

Encara vaig en crosses. No tinc una vida normal. I la recuperació encara va més a poc a poc que l'anterior. Haig de tenir calma, perquè el cos s'ha d'adaptar a coses diferents. M'haig d'obligar a ser pacient perquè m'estic jugant com serà la meva vida després del futbol.

Amb tot el que l'ha estimat...

Des dels tres anys. M'he dedicat en cos i ànima a aquest esport. I no negaré que hi ha moments puntuals en què ho trobo a faltar, tot i que sé que he viscut més que altres i estic molt orgullós de la meva trajectòria.

S'ha fet preguntes?

I no he trobat respostes, sí. He pensat què podia haver fet perquè no em passés, m'he qüestionat per quina raó m'ha passat a mi... I només em queda acceptar-ho, lluitar i ser fort. Però estic tranquil, de veritat. Tinc a la família al costat, que sense ells seria molt més complicat.

Ha llegit els missatges rebuts, aquests dies?

Tots i cadascun d'ells; estic molt agraït amb l'estima de tothom. La gent només coneix al futbolista, però em quedo amb aquells amb qui he compartit vestidor i saben quina persona sóc. Perquè si un porter para, és normal que t'apreciïn. Ara, a mi em val més que un company digui 'jo vaig estar amb l'Isaac i em va ajudar'. Això val més que qualsevol cosa.

Un altre èxit del Girona: Míchel és el millor entrenador de LaLiga

Demà fa una dècada de la seva aturada a Ponferrada, vestint la samarreta del Girona.

De tota la meva trajectòria, és la que més present tinc. Però em sorprèn que encara me la recordin tant. Diu molt del que vam viure. A més, sempre he defensat que tots els que vam estar aquells anys al club, vam posar el nostre gra de sorra perquè ara el Girona sigui el que és.

Van ser més que un equip.

Tret de dos o tres futbolistes, no érem coneguts. La majoria veníem de Segona B i Tercera. Però teníem molta gana i volíem demostrar moltes coses.

És el segon porter amb més partits de la història del club (139).

Que encara se'm tingui a la memòria, havent passat noms com els de Bounou, René, Gorka, Juan Carlos o Gazzaniga, és especial. Vull creure que la meva forma de ser i l'actitud que vaig tenir, va marcar d'alguna manera.

Què en pensa, del Girona de Míchel?

M'ho he passat pipa, veient-lo jugar. Fa un futbol que t'enamora. Quan t'asseus per veure un partit, vols veure moltes de les coses que et dona aquest equip. Ataca, té personalitat, no té por de ningú...

Quina bestiesa, això de la Champions.

És una bogeria, i el premi a treballar bé una idea. Han deixat fer un equip en funció del qual buscava i volia Míchel. Això és important i els clubs no se n'adonen. Com donar temps i estabilitat. Ara que gaudeixin, i tant de bo la guanyessin. Sóc més del Girona que de cap altre club.

Subscriu-te per seguir llegint