La geografia de la memòria

Se'm va despoblant la memòria de llocs entranyables. On són la Granja Mora i la joguineria Tarlà, la pastisseria Puig, les creus i medalles de Can Massot, la rellotgeria de Can Pere Petit, la Farmàcia Folch de la Rambla, la Llibreria de Ciutadans, Can Sala de la Rambla Pi i Maragall, l'armeria Alonso, Can Puig de la Rambla, la pastisseria Roca, el cinema Gran Via, la cafeteria Taly, la fonda Bernat, la pastisseria Verdaguer...?

Tot canvia, no-res roman. El temps, implacable, avança i en la seva voracitat tot ho devora: el present, el passat recent i la memòria. En veure desdibuixar-se la geografia urbana de la meva memòria fins aquest punt de desconcert em pregunto si no estarem, en la fal·lera constructiva, també desdibuixant la ciutat, perquè jo no vull pas una ciutat tipus mitjà, tipus modern, tipus funcional com tantes. Jo vull la meva Girona. I adonin-se que no parlo de pedres molsoses, no; vegin que no estic invocant l'esperit de les pedres mil·lenàries, tampoc; estic reivindicant la ciutat dels gironins: un espai net, just, arreglat, ple de rostres coneguts, de botigues amigues, de bars encantadors; estic reivindicant una ciutat per viure-hi en estreta harmonia amb l'aigua i la natura, la intel·ligència i els sentiments.

De vegades ens costa definir Girona, explicar-la a un forà, però segurament no sigui tan complicat: cal adonar-se que al costat de la ciutat de la solidesa pètria i de la ciutat tendra de tots els gironins, hi ha la ciutat viva del comerç. Per això, quan la Isabel Pla diu que tanca la llibreria Pla Dalmau, sabem entendre que també s'acaba una manera única i irrepetible d'explicar i vendre Girona. I això ens torna, indefectiblement, més pobres, més desdibuixats.