«A l’escola de dansa abastem des dels 3 als 80 anys i és enriquidor»

Què representa per a l’Escola haver participat a la gala dels Premis Diari de Girona?

Sempre que participes en alguna cosa que et demanen, et fa molta il·lusió, sobretot perquè d’aquesta manera les alumnes poden sortir a ballar a fora. Així poden demostrar el que han après i això per a mi no té preu.

L’Escola és un projecte familiar que ja va per la tercera generació.

Sí. La dansa ens ha acompanyat tota la vida a la nostra família. L’Escola la va iniciar la meva mare aquí a Girona el 1956, quan la dansa era encara una cosa molt elitista. Van ser uns inicis complicats. El primer local era al carrer Barcelona. De seguida va agafar nomenada pels muntatges que feia al Teatre Municipal, fins i tot un any hi va fer participar el mestre Joan Magriñà. Feien una cosa molt modernista, per l’època. Jo vaig fer els meus estudis a Barcelonai vaig continuar en el món de la dansa. M’entusiasma. Ho he rebut de petita. Després amb els anys quan es va introduir el jazz dance també em va atraure molt, és un concepte menys rígid que la dansa clàssica, i a l’Escola els toquem tots dos. Jo tinc dos fills, un no volia saber mai res de la dansa però l’altre, en Guillem, de seguida li va agradar.

Què els ha donat la dansa?

Per a nosaltres és bàsica. Jo recordo de petita els festivals que feia la meva mare, eren espectaculars. Recordo també la senyora Donato, que feia uns vestits meravellosos, i com anava a trucar el timbre a casa seva per descobrir les seves creacions. La dansa ens ho ha donat tot. És importantíssima, vital, a la nostra vida. Si mai arriba el moment de la meva retirada, que no sé si em retiraré mai, no sé què faria... Hi ha espais molt grans per treballar, des de la coreografia a la tècnica.

S’ha trencat amb la idea que la dansa és elitista?

Sí, totalment. Ara qualsevol persona pot ballar i pagar els rebuts. Són preus mòdics. El problema que tenim a vegades és l’intrusisme. Hem de lluitar molt per demostrar als pares que estem fent un bon ensenyament. Avui en dia tothom sap de tot, tothom hi entén de tot, i tothom se sent capacitat per ensenyar a ballar, i amb això s’ha de vigilar.

La societat ha canviat molt des de 1956. Ara costa més que els alumnes es comprometin?

El 90% de les nenes venen aquí per hobby, n’hi ha molt poques que vulguin dedicar-se al món de la dansa i passar per tràngols molt durs. Però sempre dic el mateix: encara que facis un hobby, fes-lo ben fet. Això no és passar l’estona. No és una extraescolar. Som un centre educatiu, formem en una part artística i també esportiva.

Quin perfil tenen els alumnes?

Abastem des dels 3 als 80 anys, no l’enganyo, i per a nosaltres és molt enriquidor!. Entre 3 i 4 anys comencen a iniciar-se, poc a poc, a través del joc, escoltant música clàssica. I anem creixent, vénen les de 7-8 anys, després les més adolescents... això sí, aquí tenim un ambient familiar, però som també exigents i seguim una disciplina. A partir dels 16 anys moltes noies el ballet ja els costa més i es passen al jazz, que és un format més divertit. Però també tenim adults. A partir de 40 i pocs anys fins a 80. Són aquella gent que no li agrada anar al gimnàs o a ioga, per exemple. Fem body ballet, i això agrada molt. En total tenim unes 200 alumnes.

La majoria noies?

Sí, la majoria noies.

Encara no s’ha trencat aquest estereotip?

No, encara no. Encara sembla que si a un nen li agrada ballar és gai, o que la dansa és una cosa exclusivament de nenes.

Les creacions que fan a l’Escola on es poden veure?

A nosaltres se’ns coneix pels festival de fi de curs que fem al Teatre Municipal. Ho hem fet tota la vida i és un èxit. No fem un final de curs convencional, nosaltres fem un espectacle de creació pròpia. És fantàstic.

Quina salut té avui la dansa a Catalunya?

A Catalunya sempre hem anat una mica coixos en dansa clàssica. Potser s’ha promogut més el contemporani.

Han format ballarines o ballarins que hagin fet carrera?

Hem tingut una noia a l’Scala de Milà, d’altres que han estudiat a Madrid amb en Víctor Ullate... sempre n’hi ha alguna que s’hi vol dedicar, però és un món molt exigent i dur. Jo ho vaig conèixer quan el meu fill, en Guillem, va entrar a l’Òpera de Roma amb 16 anys. Va estar amb varies companyies però al final va decidir tornar i dedicar-se a l’ensenyameny al meu costat.