«Molta gent surt de manaia per tradició però també hi ha la vessant religiosa»

Va ser president dels Manaies de 1993 a 1998. Ja li tocava ser pendonista.

És una decisió de la junta de la Confraria. Suposo que pels anys i pels mèrits van pensar que em tocava a mi.

Què va sentir quan li van comunicar?

En broma li vaig preguntar al president, en Xavier Serra, si em volien jubilar. Però molt bé. Penses que encara estàs bé i que l’any vinent, ves a saber. Ho vaig acceptar i em fa molta il·lusió.

Com s’imagina dimecres?

Quan vam fer la presentació dels actes, la setmana passada , hi vaig anar molt fort i em vaig acabar esfondrant. Suposo que dimecres, veure arribar els manaies que venen expressament només per tu, suposo que serà emocionant, i més entre els familiars i amics que hi haurà a casa.

Es porta a la sang ser de la confraria?

A casa sí, però tinc molts companys que van començar de manaia sense que hi hagués ningú de la família. Hi ha dues maneres d’entrar-hi. En el meu cas, jo ja ho havia vist a casa amb la meva mare, que sortia de vesta.

I els hereus?

Tinc un fill i una filla. I tres nets. Els dos fills han sortit. La filla, de vesta. I el fill va sortir molts anys de manaia.

Què significa ser manaia?

Quan era president em van preguntar si sortia per religió o per tradició. Jo vaig dir que era una pregunta molt personal i que l’ha de respondre cadascú. Crec que molta gent surt de manaia per tradició, de fer una cosa ben gironina, però també hi ha un tant per cent de gent que dins de la seva religiositat li agrada anar-hi en aquesta vessant.

Les meves conviccions són bastant arrelades i el meu gironisme, potser encara més"

De quina vessant és vostè?

Tinc les dues vessants. Les meves conviccions són bastant arrelades i el meu gironisme, potser encara més.

Un expresident dels Manaies de Girona, pendonista d'aquest any

Què en pensa de la manera de viure la Setmana Santa de Girona?

Molt senzilla i austera. Va haver-hi tots els anys crítics després de la mort d’en Franco. Crític en el sentit de participació, perquè la gent va veure que, gràcies a Deu, hi havia altres coses a fer, però es va mantenint. Potser la pandèmia ha fet una mica de mal, però això s’haurà d’anar veient any a any.

Que l’hagin fet pendonista és una invitació a no sortir més?

La meva intenció, l’any vinent és sortir. En el Maniple soc l’optio de comandament i com a mínim un dels meus nets sortirà amb mi. Després potser sí que serà per començar a dir adéu i que agafi el relleu altra gent.

Subscriu-te per seguir llegint