#EsLaLiga
Aficionats a cop de sentiment

LaLiga Santander, una competició més oberta que mai, on ningú guanya sense baixar de l'autobús. Noves ciutats, altres colors, nous aficionats que irrompen en un escenari, l'estadi i els seus voltants, cada vegada més moderns i segurs, on no tenen cabuda conductes violentes, i al servei de la immensa majoria. Una afició que anima, pateix i desplega tot tipus de rituals més o menys ancestrals per gaudir al màxim de l'espectacle que ofereix el futbol i acompanyar el seu equip fins a la victòria.

Hi ha pocs estadis de LaLiga que no tinguin al voltant llocs d'acollida, de reunió i tertúlia. Sempre n'hi haurà. A Bilbao és el carrer de l'Athletic Club, que condueix fins a San Mamés, el vell i el nou. Per a l'aficionat blanc-i-vermell -tot i que també estan convidats a gaudir-ne totes les aficions rivals , l'altar improvisat és a Licenciado Poza, un d'aquests llocs que entre «pintxos y potes» fan olor de futbol.

Aficionats de la Reial Societat de Futbol i l'Athletic Club - Foto: LaLiga

Però si parlem d'un equip del carrer, el Rayo Vallecano, l'orgull d'un barri obrer i solidari, amb un camp sense seients en un fons en el qual se celebren els gols abans que es marquin: «Qué bonitos, qué bonitos, son los goles del Rayito». Un club que es respira a flor de pell a la capital, bressol d'una altra de les aficions més difícils d'explicar, almenys per al pare d'aquell xaval que va formular la pregunta sense resposta: «Per què som del Atleti?». Del Vicente Calderón al Metropolitano, el trasllat no ha afectat una de les aficions més entregades d'Espanya, la de l'Atlètic de Madrid. La que va augmentar el nombre de socis després del descens per després cridar amb orgull... «hem tornat!». No queden locals buits al voltant del nou estadi.

Hi ha infinitat de rituals a LaLiga sagrats per a l'aficionat, des dels més privats fins a altres de col·lectius i grupals. De fet, acudir a l'estadi el dia de partit és un ritual en si que s'adapta als temps. La reunió prèvia amb els companys de la penya, la selecció de l'abillament, el cafè al bar de la cantonada o la interpretació d'himnes i tot tipus de cançons a cappella.

Aficionats del Llevant UD - Foto: LaLiga

Precisament al Ciutat de València, escenari del 'miracle' Llevant UD, l'afició ha convertit en propi un èxit pop de Los Secretos. Un himne improvisat que es canta també a la «Marxa Granota» fins a Mestalla cada vegada que hi ha derbi, travessant l'avinguda de Primat Reig que separa la ciutat en dues. Una dècada després del miracle esportiu i econòmic que va evitar la desaparició del club degà de la ciutat, efemèride que es recorda en el minut 19.09 (1909 és l'any de la seva fundació) dels partits alçant les bufandes, la tornada de «A tu lado» és l'oració de cada prèvia. «Si hi ha una cançó que defineixi la nostra unió i identifiqui el nostre club, sens dubte és aquesta», va retolar el club en un vídeo commemoratiu en el qual eren els futbolistes de la primera plantilla qui la cantaven:

“He muerto y he resucitado,
Con mis cenizas, un árbol he plantado,
Su fruto ha dado y desde hoy algo ha empezado”

Posats a afinar, el nou himne de la Reial Societat, gravat amb les veus de 160 aficionats, sona cada jornada per a tota la família ‘txuriurdin’ ja a Anoeta, just abans de començar el partit i just després de la ‘kalejira’, la marxa cap a l'estadi des del Boulevard Donostiarra per animar l'equip. Una tendència a la qual fa temps que estan abonats a Vitòria, seu del D. Alabès, un dels equips revelació, al so de «Bravo equipo albiazul». Mendizorroza va ser un dels estadis on, dies després de la tragèdia de l'avió del Chapecoense, centenars d'aficionats van oferir un emotiu homenatge entonant càntics d'ànim per al club brasiler.

«Azulones» i «pepineros», els seguidors de Getafe CF i CD Leganés, gairebé es poden saludar entre el Coliseum i Butarque, a banda i banda de l'A-42 a Madrid. Entre el «¡ahora, ahora, ahora ‘Geta’ ahora!» y el «¡Leganés te quiero!», tots defensen un espai cada vegada més car entre els grans de LaLiga. En l'afició del 'Lega' ha recaigut precisament a la Jornada 11 el premi Valors de LaLiga pel suport cap al seu porter, el 'Pichu' Cuéllar, corejant el seu nom després d'encaixar un gol d'Antoine Griezmann.

Hi ha dies en què el FC Barcelona ha arribat a marcar el seu primer gol mentre tot el Camp Nou sense excepció entonava allò de «tot el camp és un clam». És el Cant del Barça, creat i estrenat el 1974 amb motiu dels actes de celebració del 75 aniversari del FC Barcelona. Amb l'estrèpit final de les 90.000 goles, «Barça, Barça, Barça!», no hi ha rival que pugui evitar aquest calfred que recorre el seu cos.

Aficionats del FC Barcelona - Foto: LaLiga

Encara que, per himnes corals, això sí, els que a Sevilla es canten al Benito Villamarín i al Sánchez Pizjuán. L'afició del Reial Betis el fa més fort que mai en un any en què, per primera vegada en la seva història, ha superat l'espectacular xifra de 50.000 abonats. En el feu del Sevilla FC, adornada per un espectacle de llum, la lletra de «El Arrebato» s'ha convertit en una de les sintonies de LaLiga des de la Colina de Nervión. La porta 16 del Pizjuán és precisament un altre lloc de culte per als sevillistes en memòria d'Antonio Puerta. Igual que per a l'afició del RCD Espanyol, que en el minut 21 recorden Dani Jarque. O el minut 7 per als aficionats del Reial Madrid, per Juanito, l'esperit del qual segueix en algun lloc del Santiago Bernabéu i transmet l'energia per a les grans remuntades.

Afició del Reial Madrid - Foto: LaLiga

Perquè hi ha futbolistes que traspassen la frontera. «No te olvidamos», es pot llegir a la pancarta present sempre en un dels fons del Santiago Bernabéu. Mai és casualitat, hi ha un motiu que els enganxa per sempre a la graderia, a la memòria col·lectiva de l'aficionat. Així ho explicava Emilio Butragueño, director de Relacions Institucionals del Reial Madrid, després de viure moments intensos recordant Juan Gómez ‘Juanito’ en el 25 aniversari del tràgic accident que va posar fi a la seva vida: «Sempre em va agradar molt la seva manera d'entendre el joc i sempre el tenia com una referència. Era un home que vivia i afrontava cada partit amb un gran cor, per això va deixar una empremta molt profunda en el madridisme».

Afició del RC Celta - Foto: LaLiga

Explica José Méndez, president de la Federació de Penyes del RC Celta, que aquesta hora prèvia en els molts bars que hi ha a prop de Balaídos «és com l'altra part del partit, aquí es palpa si l'equip està bé o no, si Iago Aspas farà gol. En els pitjors anys, quan el Celta va estar per baixar a Segona Divisió B, érem pocs, però vam aguantar i després van arribar temps millors. Aquesta setmana ve el Reial Madrid i, si la cosa va bé, li entonarem la ‘Rianxeira’». És la cançó popular gallega convertida en himne pels aficionats del Celta. No hi ha un moment previst, simplement sorgeix a la grada en les grans ocasions.

En ocasió de les grans cites, a la plaça de l'Afició, on es troba el mític bar de Manolo el del Bombo, no hi cap ni una agulla. L'autocar del València CF s'obre pas fins a la porta 0 entre una marea taronja que dispara traques i oneja banderes tant a peu de carrer com des dels balcons exteriors de Mestalla. Al mig del carrer, una banda de música, arribada cada dia des d'un punt de la Comunitat Valenciana, rep l'equip tocant l'himne del València CF. Una experiència única, igual que per als llevantinistes escortar el bus dels seus fins a la font de Quatre Estacions, emblemàtic lloc on se celebren ascensos i permanències. En el cas de la SD Eibar no és exactament banda de música, sinó una animosa xaranga la que acompanya els aficionats a Ipurua, un dels dos estadis més petits de LaLiga juntament amb El Alcoraz de la SD Osca, l'última afició que ha irromput en la competició i ja ha posat la nota de calor i color en els primers desplaçaments amb el seu equip.

L'autocar del València CF s'obre pas fins a la porta 0 - Foto: LaLiga

A cop de sentiment, el futbol no només genera ritus sinó també costums. Alguns de tan peculiars com el de l'aficionat del Vila-real CF que abans de cada partit col·loca tota la seva col·lecció de samarretes, penjades amb penjadors, darrere una de les porteries a l'estadi de la Ceràmica. O el d'Ángel Martín, membre de la penya Víctor Fernández i del Fons Nord. 'Angeloso' encarrega una truita de 22 ous (un parell per futbolista) cada vegada que guanya el R. Valladolid CF. A la porta del vestidor, el delegat l’espera com un rellotge per rebre la menja que, sempre que la dieta ho permet, acaben degustant els jugadors. Sergio González, el míster, l'ha batejat com «la truita màgica».

Un aficionat col·loca tota
la seva col·lecció de samarretes
Foto: LaLiga

Un aficionat exemplar, tot i que per bona conducta la reconeguda per LaLiga a l'afició del Girona FC, premiada un any després que la del Vila-real CF com la millor de LaLiga Santander pel seu suport incondicional a l'equip llavors entrenat per Pablo Machín. A l'avui tècnic del Sevilla li van preparar un espectacular ‘tifo’ en agraïment a la seva tasca durant quatre temporades.

I és que, en un esport de ritus com el futbol, no hi ha dubte de qui són els sants, uns aficionats que cada dia augmenten la seva presència en els estadis de LaLiga, fins a arribar la temporada 2017/18 a un rècord històric amb més de 14 milions d'espectadors, inclosa LaLiga Santander, LaLiga 1|2|3 i la promoció d'ascens. Un èxit de LaLiga que, al costat dels clubs, s'ha proposat treballar fort per assolir l'objectiu de ser la millor lliga del món, també a través del respecte, el fair play, la integritat de la competició i, no cal dir-ho, l'ambient de celebració a cada estadi.