L'Estadi Internacional Khalifa, en el qual aquest dilluns Anglaterra ha golejat a l'Iran en el partit de la infàmia, és l'únic que estava en peu abans que una xarxa de suborns portès el Mundial fins a Qatar. Va ser remodelat per a l'ocasió, però els seus fonaments són els mateixos que van motivar la seva construcció el 1973, en temps de l'emir Bin Amad al-Thani, avi de l'actual governant del país, que va accedir al poder després d'un sagnant cop d'estat contra el seu propi cosí.
Construir als afores de Doha aquest estadi, seu recurrent de la selecció nacional, va ser una de les decisions dels seus primers anys de govern. Al final, l'Estadi Khalifa representa al Qatar més genuí i tradicional i té sentit que hagi estat aquí on la vergonya del Mundial s'hagi acabat de consumar, on la FIFA ha instaurat la censura, de connivència amb el règim de Qatar.
Harry Kane voldria haver jugat contra l'Iran amb el braçalet de 'One Love' al braç. Una ensenya amb la bandera de l'arc de Sant Martí per a defensar els drets de les persones LGTBI en un país que els hi nega i davant d'un altre, l'Iran, que els tritura encara més. Un gest que havien de secundar almenys sis seleccions europees més (encara que no Espanya) i que quatre hores abans de la disputa del partit va quedar vetat per FIFA, sota pena que els capitans que gosessin contradir la seva covarda decisió veurien targetes grogues.
Kane no ha portat el braçalet LGTBI, en el seu lloc ha portat el de la campanya 'No Discrimination' de la FIFA. Estava prevista aquesta iniciativa per als quarts de final, però en un maldestre, desconcertant i vergonyós intent per maquillar la seva pròpia imatge, l'organisme que presideix Gianni Infantino ha anunciat instants abans del partit que l'avançava a tot el torneig. La vergonya no deixa de créixer.
Protestes de l'Iran
La dignitat només l'han salvat els jugadors de l'Iran en negar-se a cantar l'himne del seu país, en protesta per la repressió que practica el seu govern. A les graderies, els fervorosos seguidors iranians han esbroncat els concordes musicals i fins i tot s'han animat amb gestos amb les mans, en suport al gest dels seus jugadors i en protesta contra els seus dirigents. Un bri d'esperança enmig de tant acovardiment.
I després ha començat el futbol, que era per al que uns 45.000 seguidors s'han desplaçat fins al partit de la infàmia, en el qual les graderies pràcticament s'han omplert després de molts minuts de suspens per un problema informàtic en la lectura de les entrades.
També hi ha hagut espera fins que el partit s'ha escalfat, i no perquè l'aire condicionat estigués convertint la càlida Doha en un congelador (que també), sinó perquè el partit ha estat aturat durant uns deu minuts per un fort cop del porter Beiranvand contra un dels seus defenses. Al final, el pobre home, ha hagut de sortir del camp als 18 minuts de partit.
Vendaval anglès
Anglaterra, una mica ensopida en els primers compassos, s'ha començat a escalfar quan s'ha reprès el partit amb nou porter. Sense el sensacional Phil Foden a l'alineació, la selecció de Gareth Southgate de seguida s'ha adonat que l'Iran era una secció trèmula i desordenada, disposada a caure a la lona al primer cop de vent.
I així ha estat com, entre el minut 35 i el 46, Anglaterra ha marcat tres gols, tots amb enviaments laterals. Bellingham ha anotat el primer de cap, després d'un centre de Shaw des de l'esquerra; Saka ha estat l'autor del segon, aprofitant una poderosa pentinada de Maguire en un córner; i Sterling ha signat el tercer, rematant amb l'esperó un centre a mitjana altura de Kane.
El partit ha quedat vist per a sentència al descans, que ha arribat després d'un afegit de rècord: 14 minuts. Per molt que Carlos Queiroz volgués canviar-li la cara al seu equip amb tres canvis a la mitja part, l'Iran ja estava més que morta en vida.
Saka, amb el seu segon gol del partit, l'ha certificat passada l'hora de xoc després de passar-se mitja tarda retallant a l'àrea abans de batre sense complicacions a Hosseini. Taremi ha posat el gol de l'honor per a l'Iran poc després, després d'una passada al buit magistral de Gholizadeh, però Rashford ha tallat de seguida la felicitat iraniana, marcant el cinquè d'Anglaterra un minut després de sortir des de la banqueta.
Passió iraniana
Des de llavors (minut 71) fins al final, el més emocionant que ha passat ha estat veure a Queiroz ovacionant als aficionats que estaven en les graderies i enviant-los petons, com un líder polític sortint d'un multitudinari míting, només que amb ja 5-1 en el marcador. Grealish ha posat el sisè en el descompte, però ja no importava.
Els iranians han respost recuperant la motivació en els seus càntics que havien anat perdent durant el partit. No podien celebrar una victòria, però sí la llibertat. Celebrar un gol de penal en el descompte (xiulat des del VAR, marcat per Taremi) ha estat el seu premi de consolació.
