Final Argentina-França: i Messi plora a l’arribar, per fi, el paradís

I va tancar els ulls. Messi els va tancar per concentrar-se encara més en el llançament d’un penal que podia canviar la seva vida. I l’ha canviat. Va mirar Lloris, l’expert porter francès, i se’n va burlar amb un superb gir de turmell per col·locar, suaument i delicadament, la pilota al costat esquerre, mentre el porter del Tottenham es llançava, ja enganyat, a la dreta, mentre observava la lenta trajectòria d’una pilota que no podria atrapar mai. Messi llavors va cridar eufòric el gol, arrossegat per l’eufòria pels seus companys, conscient que havia obert la porta del paradís.

Primer amb el seu gol de penal, l’1-0, després amb el gol que va aconseguir amb la dreta (era el 3-2), permetent-li acabar amb la maledicció que l’ha tingut més de tres lustres turmentat. Leo ja viu feliç per sempre. Amb la consciència neta i el futbol no té cap deute amb ell. Va necessitar, això sí, el peu esquerre, el miraculós peu esquerre del Dibu Martínez, que va evitar el gol de Kolo Mouani en l’últim sospir de la pròrroga.

«Dos xuts de merda i ens han empatat el partit, el nostre destí era patir, ens fan un altre gol, gràcies a Déu que he tret el peu. Ha passat el que havia somiat. No tinc paraules»

— Dibu Martínez, el porter de l’Argentina

Messi va plorar i plorar d’alegria. «Dos xuts de merda i ens han empatat el partit, el nostre destí era patir, ens fan un altre gol, gràcies a Déu que he tret el peu. Ha passat el que havia somiat. No tinc paraules», va afirmar el Dibu. «M’han xutat tres vegades i m’han fet tres gols, ho dec tot als meus companys», va dir el porter argentí.

No s’havia jugat ni mitja hora de partit. Però el domini dels amics de Leo va ser aclaparador aixafant una França inerta i despullada, incapaç fins i tot de xutar a la porteria del Dibu Martínez, que vivia una nit tan plàcida que mai s’ho podia haver imaginat tractant-se de la final d’un Mundial. I Messi va entrar, per fi, al paradís que portava buscant des d’Alemanya 2016, cansat de les frustracions de Sud-àfrica 2010, Brasil 2014 (la final perduda a Maracanà amb Alemanya en la pròrroga) o el desastre de Rússia 2018.

Una final que va ser, en realitat, un tractat de la perfecció escrit per Messi. Primer xut a porta, primer gol. De penal, i amb el pes de més de 45 milions d’aficionats argentins sobre la seva diminuta esquena, mentre ell tenia els ulls tancats. Va governar el partit des de la banda dreta amb tanta autoritat que es va transformar en un mariscal, en un veritable jerarca, com si fos l’amo de la final. I ho va ser.

En els primers 45 minuts, no va tenir ni necessitat de regatejar. Va dominar el partit des de la lectura del joc, incapaç com va ser la selecció de Deschamps de descodificar el que estava passant a la gespa de Lusail. En aquesta primera part, Messi fins i tot va guanyar duels a terra (tres dels set que va tenir), mentre es convertia en el primer jugador de la història a marcar un gol en totes les rondes del campionat.

Primer, va marcar en la fase de grups (de penal en la derrota contra l’Aràbia Saudita, després a Mèxic per rescatar l’Argentina del precipici), després en vuitens de final a Austràlia, més tard en els quarts contra els Països Baixos i, per descomptat, en la semifinal contra Croàcia, també des dels 11 metres. No podia faltar, per tant, a la cita amb el gol en la final castigant la innocència i, sobretot, poca traça de la França de Dembélé, l’autor de la pena màxima sobre Di María. Tot i que també va ser de penal, el quart del torneig firmat per Messi. 

Ningú ho havia fet abans. ¿Qui sap si algú ho tornarà a fer? O potser sigui el futbolista que amb un toc subtil va desencadenar un contraatac que va ser una obra d’art. Sutil i elegant perquè va acaronar la pilota unes mil·lèsimes de segon amb l’exterior de la bota esquerra abans d’inventar-se una preassistència de la preassistència a Julián Alvárez, pròleg de l’assistència autèntica a Di María, l’altre veritable heroi d’una ‘albiceleste’ que li va donar a Messi el que necessitava.

No s’havien jugat ni 40 minuts de final i Messi sentint-se com si fos al jardí de casa seva a Castelldefels. Va semblar ni patir conscient que havia de seguir el llegat que va iniciar Kempes en el Mundial d’Argentina-74, afegit al de Maradona a Mèxic-86 i ara el de Qatar-22.

Tot i que tot se li va enredar a Messi amb el penal d’Otamendi a Kolo Mouani, que va fer tornar Messi als seus vells fantasmes. No va imaginar el xut, endevinat pel Dibu, que va arribar a tocar la pilota, però no va poder aturar-lo. Preludi del caos que va fer que França empatés el partit amb una altra genialitat de Mbappé.

Dos minuts, dos xuts a porteria de l’estrella del París SG i empatada la final, que va acabar en la pròrroga perquè Lloris li va treure l’eternitat a Messi amb una parada superba en el temps afegit. O això creia el porter francès. No sabia que Messi, tossut, obstinat com sempre, estava destinat a entrar en un lloc on havia d’estar. Era el seu cinquè i últim intent, i no podia fallar, tot i que hagués de ser en una dramàtica tanda de penals en què va estar infal·lible (va marcar els quatre primers llançaments) per fer un petó a la copa que des de feia 36 anys se li resistia al seu país.