Diàleg entre llegendes

Cada vegada que algú es lamenti que la febre dels remakes no aporta res de bo i és una simple repetició (o empobriment) de l’original, a partir d’ara se li podrà dir que no tots els remakes són així, i encara menys el de West Side Story. El seu anunci va provocar una desconfiança inevitable: d’acord que el director és ni més ni menys que Steven Spielberg, però el musical firmat per Robert Wise fa sis dècades és tan mític i tan vigent que hi havia la por mes que lògica a trobar-se amb un producte que no capturés l’essència i la màgia de la pel·lícula. No seria el primer cop que un molt bon director aborda un material aliè i acaba entregant el seu pitjor treball, especialment quan es tracta de clàssics. Però no és el cas, ja que l’autor de Encuentros en la tercera fase no només aconsegueix fer un sentit homenatge a la influència i la pervivència estètica de l’original, sinó que pel camí dona tota una lliçó com modernitzar un gènere sense renunciar a cap ni un dels seus llenguatges tradicionals. El film està essent una de les grans punxades comercials de l’any als Estats Units i fins a cert punt és comprensible, perquè segurament interpel·la més el cinèfil iniciat en la matèria que no l’espectador que busca una simple evasió. Però no descartem que, amb el temps, esdevingui una pel·lícula de culte desfermat, La nova West Side Story va exactament el mateix que la primera: la relació entre Tony i Maria, que malgrat pertànyer a bandes rivals, els Jets i els Sharks, acaben enamorant-se i desafiant totes les normes del seu barri a la Nova York dels anys 50. La por a ser descoberts els porta a ser molt discrets i prudents, però la seva història no triga a desencadenar un enfrontament de conseqüències imprevisibles. Spielberg concep aquesta relectura del clàssic com una mena de diàleg narratiu, ja que en reprodueix els moments més icònics amb una fidelitat extraordinària i, a la vegada, reescriu algunes de les seves idees visuals i de posada en escena. És com un mirall entre dues pel·lícules i també entre dues èpoques, perquè Spielberg constata a la seva que les denúncies que eren necessàries fa sis dècades ho continuen sent ara. Entre els nombrosos al·licients del film hi ha els seus espectaculars números musicals, el tractament de la llum a les escenes nocturnes i un esplèndid repartiment format per Rachel Zegler, Ansel Elgort, David Alvarez, Ariana DeBose, Mike Faist, Josh Andrés Rivera, Corey Stoll, Brian d’Arcy James, Maddie Ziegler, Ana Isabelle, Reginald L. Barnes, Jamila Velazquez, Talia Ryder, Kevin Csolak i la inoblidable protagonista de l’original, la gran Rita Moreno.