Saber qui ets

El Festival de Málaga sempre ha ajudat a descobrir grans pel·lícules espanyoles, però porta un parell d’edicions particularment fructoses en què ha presentat en societat els títols que han acabat dominant a la temporada de premis. A la darrera en va sorgir una que, segur, acabarà rebent el mateix reconeixement. Escrita i dirigida per Estibaliz Urresola Solaguren, 20.000 especies de abejas és un magnífic drama que va de la radiografia íntima al calidoscopi més general, i s’hi reflexiona amb molta sensibilitat sobre temes com la identitat sexual, el xoc generacional i la mirada femenina. També és un film ple de metàfores, algunes realment aconseguides, i una reflexió sobre la transsexualitat en una societat que sovint no la vol mirar de cara. La cineasta hi dona tota una lliçó de com convertir cada element de l’escena en un instrument narratiu i aprofita al màxim un inspiradíssim planter d’actrius que inclou Patricia López Arnaiz (atenció a aquest nom, perquè la seva feina és extraordinària), Ane Gabarain, Itziar Lazkano Sara Cózar i Sofía Otero, que es va endur el premi d’interpretació femenina al Festival de Berlín.

La protagonista de 20.000 especies de abejas és Cocó, de vuit anys, que no entén perquè el seu entorn insisteix a anomenar-la Aitor quan ella se sent una nena. Constantment s’aboca a notar incomprensió en la mirada dels altres, fins i tot a la de la seva pròpia família. La seva mare, Ane, és una dona que ha de sustentar tota sola el dia a dia de la llar, i ara travessa una forta crisi personal i professional. Quan arriben les vacances, anuncia a Cocó i a les seves germanes que passaran l’estiu a casa de la seva àvia, Lita, i la seva tieta Lourdes, que es dedica a la cria d’abelles. Durant aquestes vacances, les tres generacions de dones hauran d’afrontar les seves diferències i aquelles veritats que es mantenen latents, Cocó, per la seva banda, viurà entre abelles una experiència transformadora que canviarà per sempre la seva concepció de la identitat.

Durant dues hores i deu minuts, Estibaliz Urresola Solaguren construeix un faula costumista, però plena de simbolismes molt ben treballats, que va al moll de l’os dels conflictes sentimentals que planteja i descriu amb precisió tots els personatges que apareixen a la història.