El rei desenterrat

Si hi ha un director capaç d’harmonitzar drama, comèdia i retrat social, aquest és el veterà Stephen Frears. La seva trajectòria és imperfecta perquè sovint ha acceptat projectes en què no ha pogut imprimir el seu estil, però també ha firmat grans pel·lícules com Mi hermosa lavandería, Los timadores, Cafè Irlandès, La camioneta, Alta fidelitat, The Queen o Philomena. El seu registre consisteix, essencialment, a fer una excel·lent descripció del context social i polític dels personatges, a aprofitar el màxim les possibilitats dels guions amb què treballa i a treure petroli de tots i cadascun dels intèrprets que ha dirigit. The Lost King es mereix figurar entre les seves fites per uns quants motius. Primer, perquè parteix d’un fet real per elaborar una punyent paràbola sobre la veritat i la nostra falta de sensibilitat envers el nostre patrimoni històric (que és, al seu torn, una metàfora de la memòria col·lectiva) i després perquè surt viu d’un singular experiment narratiu en què barreja costumisme i onirisme. El resultat és un film tan divertit com eloqüent que treballa alguns dels temes del nostre temps (els clarobscurs de l’academicisme, la superba dels espectres masculins, la mala gestió del passat) i dispara contra alguns dels mals vicis de la Gran Bretanya actual.

The Lost King, dèiem, parteix d’un fet real sorprenent: el descobriment de les restes del Rei Richard III sota un aparcament de Leicester, que va obrir un encès debat a la comunitat acadèmica. L’artífex de la troballa és la historiadora Philippa Langley, que aviat topa amb els recels dels seus companys de professió, que la veuen massa dona i jove per donar-li credibilitat, i dels mateixos hereus del llegendari monarca, que no saben ben bé quin paper han de jugar en el descobriment. Pressionada per tots costats, la protagonista s’imagina que conversa amb Richard III en persona per mirar d’entendre l’abast del seu llegat i reafirmar la seva feina en un entorn que no para de qüestionar-li.

Frears aconsegueix moure’s amb gràcia entre els diferents tons de la pel·lícula, en gran mesura perquè sap oferir un retrat molt acurat dels personatges i regala unes agraïdes dosis del seu tradicional sentit de l’humor. Un dels grans al·licients de The Lost King és el seu esplèndid repartiment, encapçalat per Sally Hawkins, Steve Coogan (també coguionista de la funció, que sempre és una garantia d’èxit), Sinead MacInnes, John-Paul Hurley, Jessica Hardwick, Phoebe Pryce, Alasdair Hankinson i James Fleet. La banda sonora original és d’Alexandre Desplat, en una altra impagable demostració del seu talent.