El superheroi més ràpid

Ara ningú no dubta que serà un dels grans èxits de la temporada, però Flash és un d’aquells projectes que semblaven maleïts. Primer, perquè l’actitud erràtica del seu protagonista, Ezra Miller, va comportar que s’arribés a insinuar la cancel·lació de la seva estrena (finalment l’actor va acceptar rehabilitar-se, però no ha participat a la campanya promocional) i després perquè la postproducció va coincidir amb l’arribada de James Gunn a DC, que ha suposat un canvi radical d’etapa al seu univers cinematogràfic. De fet, en aquest darrer aspecte ha estat de sort, perquè pocs arguments es pretén tant a reinventar tot el que hem vist fins ara. Més enllà dels seus problemes, la pel·lícula ha arribat a bon pot gràcies a l’obstinació del director Andy Muschietti, que se l’ha pres amb esperit de fan i aconsegueix que sigui un dels millors títols moderns de DC. És veritat que qui hagi vist el Flash televisiu no se sorprendrà tant amb les seves paradoxes temporals ni amb algun gir argumental, però igualment és una experiència impagable pel que té de síntesi d’aquest imaginari i perquè inclou alguns dels cameos i homenatges més ben pensats de la història recent del gènere.

El millor que es pot dir de Flash és que arrisca, i molt, perquè no pretén mastegar res i juga molt bé amb els codis del cinema de viatges en el temps. El protagonista és l’home més ràpid del món, però les coses no li van precisament bé: el seu pare és a la presó per un crim que no ha comès i viu traumatitzat per la misteriosa mort de la seva mare. Obsessionat amb servir-se dels seus poders per salvar-la, Barry acaba trencant totes les normes de l’espai-temps i crea una fractura multidimensional de conseqüències nefastes. La primera de totes elles, que el General Zod ha tornat per culminar el seu pla de destrucció de la Terra. Amb l’ajuda d’una altra versió d’ell mateix i de Supergirl, Barry decideix buscar Batman, l’home que el va fitxar per a la Lliga de la Justícia. Però resulta que en aquesta nova realitat hi ha un altre Bruce Wayne.

L’aparició de Michael Keaton reprenent el Batman de Tim Burton és un dels grans al·licients d’un film que té el mèrit de durar gairebé dues hores i mitja sense que miris el rellotge ni una sola vegada. Encerta en gairebé tot: des d’una estètica lluminosa i molt treballada que s’allunya de les tradicionals obscuritats de DC fins a la seva capacitat per dotar vells personatges d’aires renovats, com passa amb Supergirl. Al costat de Miller i Keaton destaquen les aparicions de Sasha Calle, Michael Shannon, Maribel Verdú, Kiersey Clemons, Temuera Morrison, Ron Livingston i Ben Affleck. En realitat hi apareix més gent coneguda, però és millor entrar a la sala sense saber qui ni quin personatge interpreta.

No deixa de sorprendre la presència de Maribel Verdú interpretant la mare de Barry Allen, i més tenint en compte que fa uns anys va rebutjar la possibilitat de ser l’Elektra del Daredevil de Ben Affleck. L’actriu hi torna a demostrar la seva versatilitat en un personatge fonamental a la història. Properament la veurem a dos thrillers: Invitación a un asesinato, dirigida per J.M. Cravioto, i Pet Shop Boys, al costat de Willem Dafoe i Peter Sarsgaard.