La cita anual

Des que Steven Spielberg va revolucionar el subgènere el 1975, les pel·lícules de taurons han tornat de manera gairebé anual a les nostres pantalles. Primer ho feien com a simple explotació, després en forma de seqüeles oficials, també van venir en 3D o en forma de sèrie Z paròdica (Sharknado) i fins i tot han tingut reviscolades de notable qualitat (Infierno azul) o mutacions absolutament delirants (Megalodón). Tiburón negro, que arriba avui als cinemes, és un retorn a aquell entreteniment estiuenc que no pretén altra cosa que evocar el clàssic de Spielberg mentre ofereix uns (pocs) ensurts per a la posteritat. És a dir, que no cal que se li demani res més que 90 minuts per passar l’estona. Això sí, s’ha de reconèixer que el director Adrian Grunberg, el de Vacaciones en el infierno i la darrera entrega de Rambo, tampoc no se la pren com una ximpleria i almenys crea una tensió prou efectiva a la part final de la pel·lícula.

Com acostuma a passar en aquest tipus de films, la trama és el de menys, però aquesta intenta tenir-la. El protagonista, Paul Sturges, treballa per a una poderosa companyia petrolífera i ara es troba a Mèxic per passar uns dies de vacances amb la seva família. Tot és la mar d’idíl·lic fins que l’empresa li demana un petit favor: que vagi a una plataforma que hi ha prop d’on es troba perquè hi han perdut tota comunicació i volen comprovar quin és el problema. Convençut que es tracta d’una simple visita, Paul s’emporta la família fins a la plataforma. Al capdavall, pensa, és anar i venir. Però quan arriba a lloc, entén de seguida perquè ningú donava senyals de vida: resulta que un tauró de proporcions inèdites ha atacat la zona, ha acabat amb tothom i ara la veu com el seu territori. Sense manera de tornar a la costa, Pual i la seva família hauran d’enfrontar-se a la bèstia per poder sobreviure. Com no podia ser d’una altra manera, Tiburón negro no aconsegueix superar els vells clixés en la descripció dels personatges (tots fan exactament el que t’esperes d’ells des que els veus en pantalla) però en canvi es mostra molt més funcional quan es deixa de ximpleries i va al que importa: el tauró. El planter d’humans que vol cruspir-se està format per Josh Lucas, Fernanda Urrejola, Julio Cedillo, Héctor Jiménez, Raúl Méndez, Venus Ariel, Jorge A. Jimenez, Edgar Flores, Omar Patin i Omar Chaparro.

Subscriu-te per seguir llegint