El retorn del diable

L’exorcista de William Friedkin és un clàssic inapel·lable del seu gènere, sobretot perquè aconseguia transmetre la sensació de vulnerabilitat quan un element extraordinari (en aquest cas el diable, però al final és una abstracció) pertorba la nostra intimitat. El que feia por no era només veure la nena protagonista posseïda i dient obscenitats, sinó la certesa que casa seva s’havia convertit en un espai de violència i hostilitat. Com tants altres títols de la seva època va donar peu a una saga, i sempre ha estat de les més curioses. La segona entrega, Hereje, estava firmada per ni més ni menys que John Boorman i si alguna cosa la distingia és la seva agosarada voluntat de desmarcar-se de l’original i la portar la història a terrenys tan inesperats com suggestius. La tercera, fins ara la millor seqüela, estava dirigida per l’autor de la novel·la en què es basava la primera, William Peter Blatty, i ja seria hora de reivindicar-la com un dels films més terrorífics dels anys 90. La quarta va arribar uns quants anys després i va ser la crònica d’un rodatge desastrós, fins al punt que se n’han vist dues versions: la que es va estrenar en cinemes, de Renny Harlin, i que és millor del que s’ha dit, i el muntatge del director original, Paul Schrader, que és avorridot i indigne del seu autor. Ara és David Gordon Green, responsable de la interessant refundació de la franquícia Halloween, qui agafa les regnes d’una seqüela directa de l’original que té l’ambició de convertir-se en una trilogia.

El exorcista: Creyente comença quan dues nenes de 12 anys presenten símptomes d’un trastorn molt estrany de personalitat. Els esdeveniments no deixen gaire marge per al dubte: ambdues estan posseïdes, i semblen actuar amb una motivació oculta que està relacionada amb un exorcisme ocorregut fa 50 anys. A instàncies del diable, dos sacerdots es fan càrrec del cas, que s’adonen que tenen molt poc temps per aclarir quin és el veritable objectiu de l’entitat. No té la qualitat i la capacitat d’inquietar de l’original, però és efectiva i té uns quants moments per al record. Potser és un símptoma dels temps, però aquesta funciona millor quan desbarra i deixa d’imitar les fites dramàtiques de la seva il·lustra predecessora.

Pel que fa al vincle amb la primera entrega, cristal·litza amb el retorn de l’actriu Ellen Burstyn i amb un parell de picades d’ullet molt òbvies a les escenes més icòniques del film de Friedkin. El repartiment també compta amb Leslie Odom Jr., Ann Dowd, Jennifer Nettles, Raphael Sbarge, E.J. Bonilla, Lidya Jewett, Olivia Marcum, Antoni Corone i Norah Elin Murphy.

La protagonista de L’exorcista s’havia resistit a participar a les seves seqüeles, però els productors la van convèncer doblant-li el sou. Incombustible, Burstyn té dos projectes pendents d’estrena: la comèdia Fuddy Meers, on interpreta una dona que es desperta cada dia sense memòria al costat de David Tennant i Krysten Ritter; i Bathing Flo, dirigida per ella mateixa i en què un noi intercanvia el seu pis amb un altre i descobreix que durant l’estada haurà de conviure amb la seva mare.