Jordi Pujol ha estat i és un polític hàbil i amb reflexos. Algunes de les seves decisions més controvertides han acabat assentant càtedra per anys. Ara una d'elles s'està esquerdant. Quan el cas Banca Catalana va saltar a la llum va aconseguir que l'opinió pública pensés que no es tractava de res presumptament mal fet, sinó d'un atac a la línia de flotació del catalanisme. Vaja, com l'acudit aquell de l'advocat tan hàbil que aconsegueix que el jurat acabi condemnant el jutge i el fiscal. En aquell moment neix l'0asi català que ha perdurat durant anys a Catalunya. Semblava que aquí no passava mai res i quan hi havia algun indici o prova d'irregularitat sempre es recorria al mateix sistema: es generava tal dubte que era quasi impossible saber si els denunciants eren els culpables i els culpables les víctimes. I davant el dubte, la societat civil catalana es frena com a bona conservadora que és. Amb el cas Millet -que comença a esquitxar CDC a través de la seva fundació- i els informes del tripartit han sorgit les primeres escletxes a l'oasi. En aquest aspecte ens posem a poc a poc al nivell d'un país democràtic, després de "només" 35 anys de democràcia.
