En enfilar un altre any són moltes les activitats que ja es preparen. Estrenant calendari solem fer un gest instintiu per veure en quin dia de la setmana caurà una determinada celebració o quants ponts es podran construir. El concepte de festa va lligat amb les identitats dels pobles. Són dues antiguitats que s'estintolen; a vegades es desconeix l'origen d'una festa, però quan ascendeix a les lletres majúscules la Festa Major ja té un estil propi; aquí la festa té unes maneres de realitzar-se que també evolucionen, des de l'envelat ranci al pavelló engalanat, i competicions de tot ordre començant per la de les despeses econòmiques que -si és possible- han de fer denteta al poble del costat. El motiu d'una festa pot ser una escaiença, un record, i si no es té res d'això s'inventa i es comença, i des d'aleshores ja sentarà costum. El calendari de dies vermells a totes les comarques és realment engrescador i emblemàtic de la llibertat organitzativa que surt de les bases populars.
Històricament no sempre ha sigut ben vista, la festa. A vegades els poders governants han exercit una autoritat controladora. Aquest és el cas del rei Ferranel Catòlic, que el dia 7 de juliol de 1487 signa una carta reial referent a les festes majors al Principat perquè se segueixen -diu- grans desordres i escàndols "amb bregues i altres danys", i el rei disposa de "no despendre en menjar i beure més avant de deu sous" i amenaça amb multes de vint-i-cinc lliures.
Al temps del franquisme, ple de vigilàncies i controls, les celebracions també patien la censura. Són famoses les equivocacions dels censors de torn (per exemple, la del doblatge de la pel·lícula Mogambo, que va empitjorar la situació moral dels protagonistes.) A Girona s'explica una anècdota significativa; quan s'havia de celebrar una festa o un concert s'havia de portar prèviament el programa a revisió governativa; la coral "Cants de Pàtria" començava tots els seus concerts amb el cant Te mane laudem; en complir el requisit d'anar a "presentar" el repertori, l'organisme pertinent va dir "que quiten esta canción catalana". Algú va haver de fer observar al censor que el títol era llatí.
Sense moure'ns d'aquella postguerra civil cal dir, també, que el concepte de la festa popular era molt viu. Hi havia escassedat de tot, sense entrar en detalls, però el desig popular de celebrar festes és digne de remarcar. Els gironins recordem les festes de carrer i de barri dels anys quaranta: Argenteria, Rambla, plaça de Sant Agustí, Marquès de Camps o Havana Petita, Força, Pedret, Ballesteries, Carme, Barca, Cort Reial, plaça Bern -i me'n dec deixar alguna- omplien un calendari d'estiu, amb uns models semblants d'organització, dificultats econòmiques, ornamentacions alegres dintre la senzillesa, tot estava ben encarrilat per l'entusiasme del veïnatge en un exercici de civisme de la millor qualitat, fins que amb el progrés varen arribar els sis-cents, els televisors, el turisme i altres factors del benestar,que varen deixar sense feina els "pabordes" i els "clavaris" organitzadors.
El capítol de les festes de carrer seria un tema ric, saludable de conèixer, si algun dels nostres historiadors li dediqués una especial atenció investigadora. Més enllà de la crònica amena la història podria dir a les generacions actuals, en greu crisi econòmica, que, per difícils que siguin els temps, les celebracions festives formen part de l'ànima popular. És un valor que no es pot arraconar. Deuria ser difícil de quantificar els problemes d'una època i els d'una altra, separades per 70 anys, però aleshores la voluntat de festa era un element de cohesió i una penyora de mantenir viva la ciutadania.
