o estiguin tranquils. Els terroristes ho continuen intentant com ha demostrat per Nadal la tragèdia de l'aeroport Domodédovo de Moscou. Altres atemptats han estat avortats (com l'intent de volar avions usant cartutxos de tinta manipulats i enviats per correu) o han fallat per errors dels mateixos executors. Recordin el nyap d'Abdulmutallab, el terrorista dels calçotets, que va voler volar un avió i va acabar cremant-se les seves parts íntimes. O el cas de Feissal Shazad, que va voler fer esclatar una furgoneta a Times Square, en ple cor teatral de Nova York.
Simplificant alguna cosa es pot dir que hi ha tres tipus de terroristes: Els nacionalistes (ETA, txetxens), els fanàtics religiosos (Al-Qaeda, AQMI) i els individus inadaptats. També hi ha narcoterrorisme (FARC, càrtels mexicans) i estats que fan servir el terror com a instrument polític.
Policies i terroristes aprenen els uns dels altres i si nosaltres millorem la nostra capacitat per combatre'ls, també ells perfeccionen els seus mètodes -com va mostrar la sofisticació de les seves comunicacions en els atemptats de Mumbai- amb l'avantatge que poden elegir el què, l'on, el com i el quan. Les possibilitats són il·limitades i l'avantatge queda així del seu costat, com demostra el cas de Domodédovo, on la bomba va esclatar en una zona oberta al públic no viatger. Podria haver ocorregut en qualsevol altre aeroport.
Sempre hi ha la possibilitat d'un atemptat de grans proporcions com els soferts a Madrid o Nova York. També es pot usar una "bomba bruta" o mitjans cibernètics com els soferts per les xarxes informàtiques d'Estònia i per les centrifugadores que enriqueixen urani a l'Iran (virus Stuxnet). Un ciberatac pot interferir en les dades bancàries sumint un país en el caos financer o penetrar en les xarxes de la Defensa amb imprevisibles efectes. És la gran preocupació avui.
Les bombes brutes es poden fer amb urani (la cimera nuclear del mes d'abril passat a Washington va tractar precisament de buscar majors controls en aquest àmbit) o amb mitjans biològics o químics com les cartes amb espores d'àntrax que van paralitzar el capital nord-americana fa uns anys. També el Metro de Tòquio va haver de tancar després d'un atemptat amb gas sarín.
Al costat d'ells creixen els atemptats portats a terme per un "llop solitari" amb mitjans molt limitats, costos molt baixos i alt impacte. La seva preparació pot fer-se sense equips sofisticats, sense transferències de diners, sense deixar empremtes en el ciberespai, per terroristes "dorments" aparentment ben integrats que són -sobretot si són natius- els més difícils de detectar amb antelació. Un programa europeu del qual Espanya forma part intenta combatre el camí típic del terrorista: inadaptació a l'entorn, frustració, radicalització, eventual ingrés en un grup fanatitzat i, per fi, comissió d'un atemptat. Alguns segueixen tot el procés i altres ho fan només en part com Loughner, autor de la recent matança de Tucson, Arizona.
La nostra preocupació per la seguretat és legítima i tot i així cal preguntar-se si no hem de posar límits en recerca d'un equilibri que ens garanteixi el màxim de seguretat amb la mínima retallada dels nostres drets i llibertats, tan treballosament aconseguits perquè en nom de la seguretat estem acceptant controls d'accés a edificis públics, identificacions, escorcolls i escàners als aeroports, interrogatoris sobre dades íntimes, càmeres que filmen en llocs públics...
Hi ha qui lloa avui el sistema israelià que no permet a ningú acostar-se a la terminal de l'aeroport Ben Gurion sense abans ser registrat... però si els aeroports es posen difícils els terroristes elegiran objectius més "tous" com una estació d'autobusos o de Metro. És un procés que va a més i que no és bo perquè no té fi ja que la seguretat absoluta és impossible.
La resposta no ha de ser només policial sinó global, lluitant tant contra el terrorisme com contra les seves causes subjacents i, en tot cas, evitant reaccionar en excés, acceptant que un cert grau d'inseguretat forma part de la nostra vida i que cal aprenendre a viure-hi ja que l'alternativa, l'estat intrusor en la nostra intimitat, és -en la meva opinió- una certesa pitjor.
