Nostàlgics gironins

Des de fa un temps que soc part de diversos grups de fotos antigues de Girona. Apareixen a les xarxes i tenen milers de seguidors. A Facebook un exemple és el grup «Imatges de Salt i Girona», però no és l’únic. N’hi ha a X i a Instagram. N’hi ha amb web pròpia com a Pedres de Girona. Les fotos que pugen guanyen aviat centenars de comentaris.

Són, crec jo, nostàlgics anònims. El que importa no és qui puja quina foto, si no quina foto puja. A això s’hi afegeixen les històries que la gent recorda (sempre les llegeixo). Que va passar tal cosa en aquest lloc que ara ja no existeix. O que als carrers de la ciutat es van enamorar, es van sentir tristos, van perdre algú, van guanyar alguna cosa.

M’agraden en especial les dels concursos de bellesa. No puc deixar d’imaginar què va fer el destí amb totes aquelles noies que aspiraven a convertir-se en Miss Girona en el concurs de 1973. Les mateixes que se les veia posar al Pont de Pedra amb aquelles faldilles prisades, els pentinats a l’sprai i les pestanyes postisses llarguíssimes. Sí somiaven amb una família o amb fer el salt a Miss Univers i convertir-se en actrius famoses.

També hi ha les fotos dels records difícils. Com la d’Entrada a la ciutat de les tropes nacionals a Girona el 1939. Cal veure la cara dels soldats, molts portaven les botes a la mà, cansats, després de recórrer quilòmetres a peu i haver ajuntat tota la pols del camí. Cal veure qui els celebren. Cal deixar-se arrossegar per la latent i imaginar els que no es veuen i que en aquell moment han d’estar a punt de creuar la Jonquera.

Entre les meves preferides, les famílies gironines. Un Diumenge de Rams aguantant palmells i palmons tornant de missa cap al 1920, el Barri Vell com a escenari. Una família reunida al voltant d’uns recent casats, el nuvi molt seriós i la núvia de blanc impol·lut.

També les imatges de la quotidianitat, com les Labors al pati de les Dominiques sota la mirada d’una germana al Salt 1969, on es veu una vintena de nenes fent punt. L’antic pas del carrilet d’Olot per Salt el 1969, Salt encara en forma de barriada.

Suposo que de cada ciutat n’hi ha d’haver d’aquests grups. Els de Girona són com a testimonis muts d’un temps que passen la posta. Com si haguessin estat convocats per la història. Amb les seves imatges et fan pensar que si et fessis una foto a la porta de casa, potser parlant amb el teu mòbil d’última generació, d’aquí cent anys potser seràs una d’aquelles cares que els nostàlgics anònims comparteixin.

Subscriu-te per seguir llegint