Els qui vam estudiar batxillerat als anys 60 i 70, sota la dictadura franquista, i recordem perfectament la situació penosa en què estava el català, i com va estar a punt de desaparèixer, tenim l'obligació moral de recordar-la i de fer-la saber als qui manipulats per interessos polítics voldrien trobar en el model educatiu actual un desemparament del castellà i un gran benefici per al català; i per tant, demanen, com si fos de justícia, la igualtat vehicular de català i castellà a les aules. En aquelles classes dels anys 60 i 70 només es podia parlar i escriure en castellà. El català era únicament per estar per casa, per parlar amb els amics, en privat. La retolació dels carrers, la televisió, el cinema, la ràdio, els diaris i les classes de totes les matèries es feien únicament en castellà. Als municipals, als jutges, als militars, als policies i als professors, només s'hi podia parlar en castellà. Els meus llibres de text i els meus apunts estan escrits íntegrament en castellà; així com les notes, els exàmens, els treballs, les exposicions... Els àlbums de cromos i els còmics de la meva infància i adolescència eren escrits en castellà; així com el 90% dels llibres que hom podia trobar a les llibreries o biblioteques de Girona.
Tota la generació dels meus pares i tota la meva, i pel mig totes les altres generacions que van de l'una a l'altra, vam aprendre a escriure i a expressar-nos públicament i oficialment en una llengua que no era la nostra, ni era la que parlava la majoria del país, ni era la del país. L'ortografia, la gramàtica, la literatura, les matemàtiques i les ciències, la geografia i la història, la filosofia i el llatí s'estudiaven en castellà. Més enllà de les parets de la casa i dels cercles d'amics no era possible parlar català. Jo em vaig dir durant anys "Jorge" perquè "Jordi" no era autoritzat. La partida de naixement, el DNI, els certificats, els documents, les instàncies, el currículum i tots els papers de la burocràcia civil, judicial, municipal, policial o militar només s'escrivien en castellà. El cinema, el teatre, la ràdio, la televisió, la premsa, les revistes, els papers de propaganda..., tot, absolutament tot, era en castellà.
Com a resultat d'aquella política repressiva, totes les generacions que vam viure sota el franquisme vam esdevenir en un 90% analfabetes absolutes del català: no el sabíem escriure, el parlàvem pèssimament, ignoràvem tota la literatura i tot el potencial científic. La repressió de la dictadura va aconseguir en part el que pretenia: arraconar el català, convertir-lo en una espècie d'idioma pintoresc, de patuès d'estar per casa. El franquisme ho va gairebé aconseguir perquè d'una banda va propiciar que tots els qui no han tingut ocasió d'estudiar en la democràcia siguin incapaços avui d'escriure en català de manera digna; de l'altra, perquè molta gent duu inoculat el verí del conformisme i de la submissió.
A començaments dels anys 80, el català de la majoria del país era macarrònic, lamentable. Per als joves que no saben i per als vells que no volen recordar, aquesta és una petita mostra de paraules i frases que hom deia tranquil·lament i impunement a casa i amb els amics: "posar un sello a la carta abans de tirar-la al busson" (que és com dir en castellà: "poner un segelo en la carta antes de lanzarla la bústia"); "bocadillu"; "des de luegu"; "menus mal"; "cuidadu!"; "sospetxós"; "petxuga"...
Per recuperar una llengua esdevinguda menor, minoritzada i marginada, convenia una política valenta i científicament eficaç. Així va néixer fa 30 anys el consens polític per convertir allò que deia la llei (la Constitució i l'Estatut) en norma d'ús. L'esperit de la Carta Magna i de l'Estatut apunten en la mateixa direcció: aconseguir que el català i el castellà, cooficials a Catalunya, siguin coneguts en igualtat de drets i deures. Tothom qui no tenia "gens franquistes" a les venes coincidia a assenyalar que una i altra llengua partien de realitats molts diferents, que calia procedir a igualar-les. Va néixer la política educativa d'immersió lingüística: totes les assignatures es fan en català, menys castellà i una altra assignatura, que es fan en castellà.
Als qui avui s'omplen el pap de les grans paraules i dels grans tòpics del neoliberalisme ("llibertat"; "cooficialitat"; "imperi de la llei"; "els drets individuals"...) i les argüeixen contra la immersió lingüística, els convé recordar que aquesta política justament ha cercat sempre la cooficialitat del castellà i del català, i que en aquest sentit garanteix que els alumnes de Catalunya (tots sense excepció) sàpiguen català i castellà en igualtat de condicions, i -atenció!- que els alumnes de Catalunya assoleixin el mateix nivell de castellà que els de Castella o Andalusia. Els resultats de les proves objectives realitzades a tot Espanya (informe PISA) així ho acrediten. Els alumnes que estudien en escoles catalanes acaben els estudis amb nivells semblants de català i castellà. Com és possible?, es preguntaran vostès. La política d'immersió lingüística a les escoles i instituts és un procediment compensador, una discriminació positiva necessària per compensar l'absolut domini del castellà en tots els altres àmbits de la vida catalana: televisió, cinema, esports, ràdio, internet... El poder d'aquestes altres "aules" de la vida és tan gran que encara pesen molt més que la incidència de l'escola catalana. A Catalunya es parla més castellà que català. Els sociolingüistes dirien que és possible anar per tot Catalunya parlant només en castellà i que en canvi no és possible fer-ho en català. Els resultats acadèmics no enganyen.
Així doncs, sabent aquests resultats, sabent com saben que els seus fills saben tant castellà -o més- que català amb la política d'immersió, què pretenen aquestes famílies -i altres- que voldrien més castellà a les aules en detriment del català? Aquests ciutadans voldrien a Catalunya l'ensenyament en castellà, en igualtat de drets que a la resta de l'Estat, com dictava ja el Decret de Nova Planta de 1717. El seu dret a l'escolarització en castellà, avalat pels tribunals i per una legislació ambigua, estableix un perillós precedent que sempre s'ha volgut evitar a Catalunya: la fractura escolar entre l'escola per a castellans i l'escola per a catalans. A la llarga, la desaparició del català i una greu fractura social. No és el model d'aquest país, que va aprendre contra el franquisme a sumar en lloc de restar.
Han passat només 40 anys i ja hi ha nostàlgics i lliurepensadors (transvestits de polítics) que voldrien tornar el català a la tercera divisió. És l'hora de defensar a ultrança la llengua catalana. Ara és l'hora.
