Buscant a Internet històries de malalts imaginaris, vaig trobar-ne una que havia escrit jo ja fa anys, encara que apareixia signada per un altre que l'explicava com un succés real. Tracta d'un hipocondríac que va els dimarts i els divendres a la consulta d'una psicoanalista de certa edat que atén en un apartament petit del centre de Madrid. Un dia, a la meitat de la sessió, just quan el pacient ha seleccionat d'entre les seves nombroses malalties imaginàries les relacionades amb el cor, a les quals professa una por cerval, la psicoanalista mor d'un infart massiu. El pacient, abstret com està en la descripció dels seus propis símptomes, no adverteix el que passa fins que han transcorregut uns minuts, quan, en trobar a faltar la respiració de la dona, es gira i la troba reclinada a la seva butaca amb les parpelles obertes i els ulls en blanc. Terroritzat, torna a la posició inicial i continua parlant d'arítmies i angines de pit en la confiança que la realitat torni mentrestant al seu ser. Però la realitat no torna, per la qual cosa passats cinc o deu minuts s'aixeca del divan i contempla perplex el cadàver, considerant absurdament la manca de professionalitat de la psicoanalista. Si la meva patologia fos més greu, es diu, en una situació com aquesta m'hauria tornat boig.
Com que no s'ha tornat boig, o això és el que creu, pensa què ha de fer. Trucar a la policia no, per descomptat, ja que ell és un home important, un polític amb molt futur, que no es pot veure implicat en un assumpte d'aquesta naturalesa, entre d'altres coses perquè se li atribuiria un desordre mental que acabaria amb la seva carrera. Podria abandonar sigil·losament l'apartament i arribar el carrer sense ser vist per ningú, ja que l'edifici no té porter. Però la policia revisaria els arxius de la psicoanalista morta, i comprovaria que ell anava a consulta els dimarts i els divendres a aquesta hora. Decideix llavors obrir l'arxivador, buscar la seva fitxa i emportar-se-la. Tot en ordre. Però quan ja és a punt de sortir nota una opressió al pit i cau a terra, víctima ell també d'un infart que li parteix literalment el cor. Uns instants abans de morir comprèn que es va equivocar d'especialista: hauria d'haver anat des dels primers símptomes al cardiòleg.
