Veig des del tren llocs en els quals no hi viuria mai i en els quals no obstant això he viscut. El paisatge és ple de tumors sobre els quals s'alcen quatre cases. Intento imaginar que horribles deuen ser-hi els diumenges a la tarda i en tractar d'imaginar-ho m'adono que ho sé per què els hi he passat. Es pot haver viscut en un lloc sense haver-hi viscut? Sembla que sí; és el meu cas. Tinc una memòria d'un altre que no obstant això era jo i recordo que aquest altre es posava a les finestres d'aquests habitatges col·locats sobre un tumor del paisatge i es deia: "Déu meu, la vida és això?". I em recordo anant a la petita escola d'aquell conjunt de cases malparades, com caixes de cartró mullades. Puc sentir el fred de l'aula i veig el professor de bigoti mal retallat i jersei de cremallera intentant-nos explicar el món, com si ell el conegués. Recordo que aquest professor (de geografia, per cert), va aparèixer un matí penjat del sostre de la cuina de casa seva. Mai vaig viure en aquest poble, mai vaig tenir aquest professor, però d'alguna manera, misteriosament, vaig viure-hi i el vaig tenir.
El tren, que avança veloç, està deficientment aïllat, de manera que arriba a dins el soroll que produeix, a fora, en esquinçar l'aire amb el morro. Va creant, amb la seva envestida, buits que es tornen a omplir a mesura que avança. Aquests buits podrien succionar un ramat sencer d'ovelles que pasturés molt a prop. Mai he vist una cosa semblant i no obstant això en tinc un record molt precís. Si tanco els ulls, puc veure volar, de cap per avall, als animals, estavellant-se alguns contra els vagons, trencant-se altres les potes contra les travesses de les vies, puc sentir el soroll dels seus durs cranis en trencar-se contra les vies d'acer.
Tinc una idea aproximada de qui sóc i no ignoro que ho sóc de manera provisional, per això em sorprèn que pugui ser al mateix temps aquest subjecte que al seient de davant del meu repassa els correus electrònics del seu ordinador. Sé que ell no pot ser jo, mai no ho serà, ni tan sols s'ha adonat que hi sóc, mai se li passarà pel cap la idea de ser aquest tipus amb el qual va coincidir al tren. Per què llavors jo sí puc, d'alguna forma estranya, ser ell? Per què he pogut viure en algun d'aquests pobles pels quals travessem i que mai he trepitjat. He de reprendre la medicació?
