La mà invisible, la metàfora sobre la qual reposa la racionalitat liberal, permet variacions. La interpretació ortodoxa diu que els agents racionals, cadascun amb el seu propi interès, han de confiar en la racionalitat del tot. Bon il·lustrat, Adam Smith pensava que la racionalitat total del sistema no era coneguda pels agents. Sobre el Tot no hi ha racionalitat operativa, va venir a dir. Però si cadascun és racional, no ha de preocupar-se per això. El poc realista de l'argument liberal no afecta aquesta fe il·lustrada en el sistema total, sinó l'actor racional. Al lloc on Smith no pensava trobar una mà invisible, Freud va trobar-hi l'inconscient. L'actor racional ara havia de vèncer aquesta altra mà invisible. Font de les pulsions, l'inconscient és un senyor molt poderós i fa del subjecte racional de Smith una feble franja de consciència. Els actors racionals potser puguin confiar en la mà invisible, però els que cedeixen a les pulsions no tenen cap raó per fer-ho. Com és sabut, Marx va veure que aquest dèficit de racionalitat, aquesta dimensió inconscient, amenaçava el capitalisme amb crisis inevitables.
La teoria de la crisi va produir una gran quantitat de reflexions a principis del segle XX. Sens dubte, la més coneguda és la de Max Weber, qui va dir que existien armes per defensar-se de les crisis inevitables. La fonamental, el crèdit. Si una part dels beneficis que genera la producció s'acumula com a capital financer, es pot posar a circular en el moment de la crisi com a crèdit, i el capital es reposarà quan el sistema torni a generar beneficis. L'argument és força raonable. La seva premissa amagada és que aquest benefici acumulat en forma de capital financer serveixi al sistema. Aquesta era la clau de l'economia política nacional-liberal. L'Estat, com a símbol últim del benefici social acumulat, garanteix que el capital financer serveixi al crèdit amb la finalitat de superar la crisi productiva. Pero què passa quan la pulsió inconscient s'apodera d'aquella eina racional que hauria de salvar-nos de la crisi? Què passa quan, en lloc de comprendre's com a benefici social acumulat, el capital financer passa a considerar-se, en paraules de David Cameron, com "la indústria financera"? Què passa quan aquest capital financer escapa a tota consideració de la res publica o del bé comú? Sens dubte, que es creu que el benefici acumulat ha de produir tot el benefici possible. Llavors la situació de crisi, per la seva pròpia naturalesa, es converteix en el moment de xantatge. Tu necessites molt el que només jo puc donar-te, i ja en veuràs el preu. Tots sabem la lògica última d'aquesta operació. Tony Soprano ho diu al veí que s'ha endeutat amb ell. Quan li pregunta "Quan s'acabarà això?", Soprano li contesta: "Quan et quedis sense res". Però i si ni tan sols això és suficient? Llavors, l'eina que hauria de salvar de la crisi, entra ella mateixa en crisi i l'agreuja tot.
El que es va ventilar l'altre dia a Brussel·les és si el poder públic té dret a "controlar" -va dir Rajoy- aquest capital financer. Smith hauria dit "regular". Qualsevol resposta negativa sobre aquest dret està al marge de la tradició del republicanisme liberal i és un sarcasme si recordem que el major capitalista financer de la terra és un país totalitari com la Xina. Què de liberal pot venir d'un règim que esclavitza milions d'éssers humans i acumula les seves plusvàlues en un banc estatal? Entre liberalisme i monopoli estatal, oportunisme o xantatge hi ha una incompatibilitat que el sobri món polític i moral d'Adam Smith ja va assenyalar. El poder públic té un axioma que no pot oblidar: exigeix obediència a canvi de protecció. El nostre poder públic, lluny de protegir-nos, ha estat còmplice durant una dècada d'aquesta economia especulativa. I ho ha fet encoratjant totes les pulsions que feien de nosaltres agents econòmics irracionals. Sobre aquesta irracionalitat de base, no hi ha mà invisible que valgui. Així vam anar a la ruïna. Però encara hi ha temps d'aprendre. El capitalisme occidental és una forma de racionalitat. No pot ser una cessió a la pulsió, a l'avantatgisme, a l'oportunisme, tal com sempre va caracteritzar al capitalisme polític que hem patit i que no va tenir res de liberal. La construcció d'una economia política europea -Obama ho ha dit- no ha fet més que començar. Se n'ha quedat fora el patró de la "industria financera". És trist que es quedi fora el poble del Regne Unit. Quan desperti del somni postimperial, i això és el que s'amaga rere la metàfora honorable de "indústria financiera", potser pensi d'una altra manera.
