Sembla que la crisi té també el seu costat bo. A Televisió Espanyola no li arriben els diners per comprar programes, i gràcies a aquestes estretors va emetre fa uns dies Doctor Zhivago. L'anunci d'una pel·lícula tan poc innovadora, en horari de màxima audiència, sonava a crit d'auxili per part de les finances de la casa. Però alguna cosa està canviant en usos audiovisuals del país, perquè el gastat llargmetratge es va endur dos milions i mig d'espectadors i va ser el més comentat del moment en algunes xarxes socials. No és una xifra exorbitant, en el món de les audiències, però el seu significat s'entendrà millor si afegim que el programa líder d'aquella mateixa nit, Gran Hermano, res a veure, només va obtenir dues-centes mil ànimes més.

A la pel·lícula, que es va estrenar a meitat dels seixanta, la van posar verda i morada els crítics de l'època. Als EUA van dir que era una telenovel·la lànguidament fotografiada, i als comentaristes europeus, principalment simpatitzants de l'URSS, els va semblar un pamflet anticomunista. Però va omplir els cines, encara que el director David Lean mai va poder pair que el seu film de més èxit, un dels més taquillers de tots els temps, fos també el més apallissat per la crítica. Novament, l'abisme entre l'opinió pública i l'opinió publicada. Cada vegada que veig Doctor Zhivago per televisió em proposo veure mitja horeta del film, i acabo per devorar-lo sencer. Sempre descobreixo alguna cosa nova, en aquesta història d'amor amb el fons èpic d'una revolució que va desembocar en un sistema abominable, però que va conquistar durant dècades el cor de l'esquerra internacional.

Com tants altres, Boris Pasternak havia passat de cantar versos a la revolució russa a ser un escriptor maleït per al règim, en els anys trenta. El manuscrit de la novel·la va sortir clandestinament de la Unió Soviètica de Kruschev, i va arribar a mans de l'editor Feltrinelli, que la va publicar en italià. Sense ell desitjar-ho, l'èxit internacional va convertir a Pasternak en ostatge de la guerra freda. L'administració nord-americana va maniobrar interessadament perquè l'escriptor aconseguís el premi Nobel, el 1958, sabent que l'URSS l'obligaria a rebutjar-lo, com així va succeir. L'esquerra europea simpatitzant del comunisme es va posar en contra de l'autor. Simone de Beauvoir va escriure que Doctor Zhivago era "un totxo de bromes compactes". Pasternak havia estat acusat de "subjectivisme" per les autoritats soviètiques. Segons aquesta regla, a la Beauvoir, que es passa la vida escrivint sobre ella mateixa, l'haurien enviat directament al "gulag" Vaig llegir la novel·la de molt jove, en una edició de Noguer, suposo que traduïda de l'italià. La primera traducció directa del rus es va publicar a Espanya l'any passat, coincidint amb el 50 aniversari de la mort de l'escriptor. Va ser apadrinada a Madrid pel fill gran de Pasternak, que va aprofitar l'ocasió per abominar al seu torn del film.

La novel·la i la pel·lícula transmeten emocions diferents, o potser paral·leles. El film es va rodar gairebé a tot Espanya. La gran avinguda, amb el Kremlin al fons, es va construir al barri madrileny de Canillas, a poc més de deu quilòmetres del centre de la capital. El productor Carlo Ponti havia comprat els drets del llibre i volia que la seva dona, Sofía Loren, fos Lara, però a David Lean li va semblar massa alta per al paper. Explica Geraldine Chaplin que la nit del rodatge de l'escena de la gran manifestació, amb centenars d'extres del veïnat, la policia franquista es va presentar alarmada al lloc. Els manifestants cantaven en aquell moment La Internacional, i es va haver d'explicar a l'autoritat que només es tractava d'una pel·lícula amb "tema rus". Segons la Chaplin, els extres se sabien molt bé el prohibidíssim himne, que alguns haurien entonat per última vegada en la guerra civil. I molts veïns del barri es van despertar sobresaltats pensant que Franco havia mort.

El mateix que Yuri Zhivago, Boris Pasternak era un home casat que va tenir a més la seva pròpia Lara, i va començar a escriure la novel·la al poc de conèixer-la. Olga Ivinskaya va pagar molt cara la seva història amb l'escriptor. El govern soviètic no es va atrevir a tacar-se les mans amb el Nobel, i es va acontentar de deixar-lo morir en la misèria, però va acabar enviant la seva amant a un camp de treball.

Espero que les retallades segueixin castigant TVE, per poder gaudir de pel·lícules com aquesta. Veient últimament els telediaris, no m'estranyaria que el Govern els tallés fins i tot la llum.