Fa uns anys, el 2008, em vaig enamorar d'un adjectiu: translacional. No existeix als diccionaris de cap idioma (ep! a la Wikipedia en anglès sí). I en segueixo enamorada. El mot ve de la recerca en salut. Es refereix a aquella recerca que va des del laboratori a la capçalera del malalt, a que allò que s'investiga en un tub d'assaig tingui la seva continuïtat a la pràctica clínica i en la salut poblacional. És la que permet aconseguir que els resultats de la recerca en salut s'apliquin a aquells per als quals es van dissenyar els projectes, és a dir, els pacients o, si es vol, els ciutadans.
El concepte s'ha anat treballant tant que fins i tot s'han descrit tipus de recerca translacional i han sortit capçaleres de revistes científiques. Tanmateix, el més interessant ha estat trobar-ho aplicat a la recerca en educació. He trobat articles científics que en parlen.
No és el meu camp científic, però m'encantaria que triomfés la recerca translacional en educació. Vibraria si la recerca que fan molts pedagogs, mestres i professors busqués la seva continuïtat i aplicació a les aules, primer en proves pilot, en condicions controlades, i després quan es comprovés que funciona s'estengués. Avui gairebé tot el que es fa en educació es basa en teories, sense comprovar-les a les aules. En medicina, en canvi, pràcticament res pot aplicar-se si no s'ha comprovat abans mitjançant assajos clínics en pacients. I els efectes secundaris de l'educació són tan importants com en salut!
No seria fantàstic anar a una reunió a l'escola i que t'expliquessin que els resultats de la recerca han demostrat que s'aprèn millor amb una tècnica determinada i que per això s'aplica?
