Fa una setmana escrivia en aquestes mateixes pàgines sobre les greus dificultats que tindria el PP per renovar a les urnes la victòria electoral de fa tres anys. Comentava que difícilment Rajoy en un futur immediat podrà formar govern, malgrat la fragmentació de l'esquerra arran de l'aparició de Podem i Pablo Iglesias.
En pocs dies s'hi han afegit nous símptomes d'aquesta disbauxa que pateixen els conservadors espanyols. Una prova de pèssima gestió la protagonitza la ministra de sanitat, Ana Mato, que en qualsevol país de trajectòria democràtica consolidada ja hauria estat cessada de forma fulminant pels seus superiors. Ha estat incapaç de pilotar la crisi de l'ebola amb una mínima dignitat i trasparència. Esquitxada pel cas Gürtel, Rajoy l'ha mantinguda en el càrrec i algun dia se sabrà el perquè. La Sra. Mato tenia un cotxe descapotable d'alta gamma al garatge de casa seva i no sabia que l'havien pagat una colla de mafiosos sense cap mena d'escrúpol entre els quals hi havia barrejat el seu marit. Fins i tot s'ha publicat que li pagaven viatges i festes familiars, però desconeixia qui pagava les factures. És clar que aquesta colla del Gürtel tenia mig PP controlat a base de regals d'alt estànding i sobres amb diner negre procedent d'opaques comissions.
Amb aquest bagatge es presentà a la roda de premsa de l'ebola com si anés a un acte qualsevol del seu ministeri. No era conscient de les dimensions de la crisi que s'encetava a causa de la infecció que patia una auxiliar d'infermeria. La societat necessitava saber què podia passar davant d'un virus tan agressiu. Però la Sra. Mato no va saber què dir. Va callar, tot passant la responsabilitat als professionals que l'acompanyaven. Fins i tot es negà a contestar les preguntes d'un periodista de la cadena de televisió privada que retransmetia en directe la roda de premsa.
Ignorava que els ciutadans demanaven explicacions davant l'esclat d'una crisi d'incal?culables dimensions. I des d'aquell moment la ministra del ram desapareix i s'enceta un joc de despropòsits i descoordinació amb les inqualificables declaracions del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid. Tothom xerrava, menys una ministra desbordada pels esdeveniments que al final va ser desautoritzada pel mateix president Rajoy que veia com cada dia es complicava més la situació i els professionals li demanaven explicacions. I així al final va aparèixer el gabinet de crisi, presidit per la vicepresidenta, i on Mato no pinta pràcticament res. Davant d'aquest desori, el Govern es veié obligat a rectificar en fer-se palès que la ministra no estava capacitada per fer front a les seves funcions.
Mentrestant l'auxiliar d'infermeria Teresa Romero continua lluitant. I al seu costat -encara que sigui moralment- hi ha tota la societat espanyola i sobretot el sector sanitari. És immoral tot el que s'ha dit de la malalta, quan és una professional que s'ha jugat la vida en favor d'uns pacients infectats d'ebola que reberen el seu incondicional suport, malgrat el desconeixement i perills de l'enfermetat que mentre es desenvolupa a l'Àfrica resta molt llunyana per a la majoria de la gent, però quan s'endinsa en un hospital madrileny encén tots els llums d'alarma.
Teresa Romero és i serà ja un exemple per a molts malalts que en les hores més difícils necessiten d'una mà solidària o d'un somriure. I ella ho ha fet amb usuaris infectats per la sida o l'ebola. És una d'aquestes persones anònimes que no dubten a posar la seva vida en risc per tal d'ajudar les persones més vulnerables.
I aquesta actitud tan lloable és incompatible amb la d'alguns polítics que, sense escrúpols, han intentat empastifar el seu nom amb l'únic propòsit de conservar un càrrec. Han arribat tan lluny en les acusacions que, encara que no siguin cessats ni hagin dimitit, rebran sempre més el menyspreu d'uns ciutadans que, atònits, han assistit a un lamentable espectacle en el qual es volia matar professionalment abans d'hora el més feble.
