Quan ets petit, tendeixes a mirar cap al cel. En aquestes mirades, siguin amatents o furtives, hi cap una mica tot: des de l'anhel de voler tenir una espa?sa làser i viatjar a una galàxia molt, molt llunyana, fins a l'expectativa de ser el primer a veure extraterrestres. Imaginar-te en altres mons passa per emmirallar-te en l'ofici que millor sembla fer-los possible, el d'astronauta. Saps que mai no ho seràs, entre altres coses perquè ets de lletres, però una part de tu ja ho és de sèrie. Et veus sense gravetat, fent petites passes per l'home en sòls incerts, a les anelles de Saturn, a la presumpta cara esculpida a Mart. Acceptes que sempre serà una utopia, però converteixes les vinyetes, els llibres i el cinema en els seus il·lustres substituts. És en aquesta materialització audiovisual, i en la seva globalització, que t'adones que hi ha al món més astronautes de vocació que de professió.
Potser per això, per l'acceptació que ens ho mirarem sempre des de la Terra, alguns ens meravellem, i molt, quan els que s'hi dediquen de veritat assoleixen un èxit sense precedents. Sempre et sembla que se'n parla massa poc, d'aquestes fites, però vindrien a ser la millor síntesi que és es pot fer possible l'impossible.
La setmana passada, una sonda anomenada Rosetta aconseguia aterrar a la superfície d'un cometa. La valoració de la gesta ha estat desigual, i la pròpia missió espacial no ha acabat d'aconseguir el que es proposava perquè el robot que ha de culminar-la no s'ha ubicat correctament, però què voleu que us digui: tot això, passi el que passi a partir d'ara, és la repera. Ja no només pel que hi té de desafiament a aquesta immediatesa que se'ns cruspeix (la sonda ha viatjat durant deu anys, i les maniobres per al seu aterratge eren d'una precisió quirúrgica), sinó perquè diu molt de nosaltres mateixos. Dels astronautes frustrats, per descomptat, però sobretot de les potencialitats col·lectives: si hem estat capaços de viatjar a un cometa, res ens ha d'aturar a l'hora d'afrontar els nostres reptes més íntims.
