Dies de desconcert

El federalisme està desconcertat encara del que va passar el 2010 on el TC va acabar amb una via moderada al federalisme. L’independentisme està desconcertat del que va passar a finals del 2017. La cúpula de l’Estat espanyol està encara més desconcertada en veure que els fantasmes del passat, una via a la secessió, s’han convertit en realitat i actuen com un pollastre sense cap, fotent hòsties i sentències a tort i a dret, donant per suposat que en un referèndum segur que perdrien i no proposant altra cosa que la repressió. En dies així convé mirar enrere.

Gabriel Alomar escrivia que a Catalunya hi havia «dues tradicions, la de la llum i la de la fosca». Àngel Carmona anys després dirà que hi ha «dues catalunyes». Valentí Almirall, amb Lo catalanisme de 1886 planteja una aliança amb la Lliga. Per això és l’únic republicà federal reivindicat per la dreta. No li surt bé a tal punt que al final de la seva vida es penedeix del seu error. Alomar i amb ell Francesc Layret, Lluís Companys, Salvador Seguí i molts d’altres coneixen l’error i intenten posar-hi remei i el primer que fan és pensar i discutir: creuen en la força de les paraules i de les idees. L’any 1910 després de la fi de la Solidaritat Catalana i sobretot de la Setmana Gloriosa, Alomar escriu: «El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra. Improvisant a Catalunya una forma europea i catalana a un temps, dels gran socialisme internacional.» És més, afirma que «no es tracta que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó que els obrers facin el catalanisme». En termes actuals podríem dir «no es tracta que l’independentisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó que els obrers facin l’independentisme».

Crec que la política està massa dominada pel dia a dia, pels assessors d’imatge i per col·locar una frase que sembli enginyosa en una roda de premsa. La gent d’esquerres de la cúpula dels partits i de les institucions treballen massa, van massa ràpid i no tenen temps de pensar. Cal reivindicar una altra forma de fer política que tingui a veure en crear uns altres ritmes. El mateix problema tenen els mitjans de comunicació. Massa immediatesa que al final sempre és falsa. Si un dia algú proposa una sortida al problema d’Espanya amb Catalunya, segur que tindrà més de 240 caràcters i no serà notícia. No hi ha espai a cap dels mitjans de comunicació convencionals. Si fins i tot reescriuen els llibres d’Enid Blyton per fer-los més facilets! No anem bé. La pressa en política i en la vida sempre és mentida.