El primer que passa és que després de més de quatre-cents anys de vida monàstica al carrer del Llop de Girona ara el convent i totes les seves dependències està buit i tancat.
Va tancar el 2017 després del traspàs de la mare Carme Girbau, de can Girbau de Girona, i del trasllat de les dues úniques monges que quedaven amb vida a un convent de Barcelona.
Passa també que ara circulen rumors sobre una possible venda del convent a grups inversors internacionals. Els rumors no han estat confirmats però el cert és que durant els darrers cinc anys hi ha hagut especulacions diverses sobre l’ús futur de l’antic convent.
Per altra banda resulta que en el complex del convent fins els anys 1929-1930 hi havia incorporats els anomenats «Banys Àrabs» i que com a resultat d’un conveni amb la Diputació de Girona en foren segregats independitzant els Banys del convent. Aquest acord es féu sobre la base d’un contracte de lloguer i amb dret de tempteig i retracte per part de la Diputació.
Quina és l’actual situació jurídica i administrativa dels Banys? Un cop acabada la vida monàstica es van activar els mecanismes previstos? De qui són a dia d’avui els Banys? De la Federació de monges clarisses caputxines? De la Diputació de Girona? Del Consell Comarcal del Gironès que els gestiona? Queda clar que sigui quin sigui el futur del conjunt monàstic la part dels Banys s’ha de documentar i inscriure a nom de la Diputació de Girona o de l’organisme i institució públics que es decidís.
Aclarit això queda obert el tema gruixut. Què en farem d’un edifici del segle XVII i dels seus successius afegits, inclosa l’església, la cripta, el cementiri, les cel·les, els tallers i dos claustres i uns enormes badius amb unes vistes obertes i alçades impressionants a la Girona monumental?
És possible que sucumbint a les lleis del mercat, malgrat la qualificació urbanística d’equipament religiós, els més de tres mil metres quadrats acabin en mans privades? Si és així el mercat mana.
Però el mercat no es pot sostreure a les regles del joc. Qualsevol altre ús ha de ser objecte d’una requalificació urbanística. I per altra banda ha de quedar clar que com que la segregació dels Banys el 1929 es va fer de manera possibilista i una mica aleatòria abans de qualsevol iniciativa lucrativa s’han de garantir les prospeccions arqueològiques corresponents per delimitar acuradament l’àmbit dels Banys i per establir retrocedint en el temps quins altres vestigis s’hi podrien trobar de la Girona romana, de l’època tardoantiga, dels carolingis i de tota l’època feudal inclosa la transformació dels Banys en un element d’una propietat privada molt àmplia que acabaria esdevenint la base patrimonial del convent a principis del segle XVII.
Com era abans del segle XVII la zona dels Banys amb aquest establiment públic operatiu i sense el convent que s’hi enganxaria després de la Fundació? La geografia de la Girona extramurs abans de la construcció de les muralles del segle XIV havia de definir un espai obert, amb horts, cases, jardins instal·lats damunt d’antigues necròpolis de les que tenim constància.
Des del nostre punt de vista l’actual illa urbana delimitada pels carrers Pujada del rei Martí, carrer d’en Francesc Sampsó, carrer de Ferran el Catòlic, on hi ha els Banys, Sant Lluc, el convent de les Caputxines i una casa de propietat privada, hauria de ser objecte d’un tractament unitari i en el seu conjunt com un espai d’interès públic.
El primer que caldria fer és garantir-ne la propietat pública de tot el conjunt. Assegurar la preservació patrimonial d’un conjunt monàstic d’interès arqueològic i arquitectònic.
La dimensió del conjunt és extraordinària i la seva rehabilitació requeriria una planificació acurada i sistemàtica. Amb una definició ajustada dels possibles usos com a equipament públic amb la consideració com a fets essencials de l’extensió dels Banys, de la seva accessibilitat, de l’establiment de nous i diferents circuits, i de la preservació essencial dels valors patrimonials, amb especial atenció i cura en els dos claustres. La definició dels usos patrimonials, culturals, educatius, socials, cívics, hauria de ser objecte dels corresponents processos participatius on s’haurien de combinar de manera justa els interessos de caràcter comunitari més immediats, de barri, amb els interessos ciutadans i de servei i equipaments del conjunt de la ciutat. Les possibilitats són enormes.
Què més passa? Que la Federació de Clarisses Caputxines vol vendre com ho ha fet a d’altres ciutats de Catalunya o amb usos compartits com en el cas de Manresa i de Vic. És ben legítim, les monges ja no tornaran més al carrer del Llop.
També passa que l’Ajuntament no ha mostrat cap interès pel conjunt i que potser perquè no s’hi acaba de veure amb cor ha optat per fer-se el desentès i deixar que els possibles interessats fessin aproximacions diverses a l’administració municipal, més en l’escala tècnica, que en la política.
Però no s’hauria de perdre de vista que per raons històriques i pel propi interès en el tema dels Banys qui té la primera paraula i la iniciativa és la Diputació de Girona. I és també molt evident que la Diputació de Girona ha mostrat en diversos camps la seva disponibilitat d’apostar per una inversió conjunta i a mitges amb l’Ajuntament.
No s’hauria de desaprofitar doncs l’oportunitat d’una adquisició conjunta del complex de les Caputxines entre la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Girona. Els preus són ajustats i les pretensions de les Caputxines no són exagerades i més d’una vegada han mostrat la seva preferència per un comprador institucional públic.
Sabem que la Diputació faria per un, sabem que l’Ajuntament s’ho mira en la distància i sabem també que alguns representants de llistes i de partits polítics de l’Ajuntament, al govern o a l’oposició, no acaben de veure el sentit de l’operació.
Crec sincerament que l’actual Govern municipal ha de deixar les Caputxines en herència a la ciutat. I crec també que si això no succeeix els futurs candidats i candidates a les eleccions de maig han de situar la compra de les Caputxines com una aposta cabdal en el mercat de futurs de la ciutat de Girona. És a tots els efectes una oportunitat que no es pot desaprofitar.
