Quiosc

Diari de Girona

Jordi Serrano

Monarquia parlamentària?

Aquests dies n’estic fins al capdamunt de la munió extraordinària de comentaris totalment innecessaris sobre la mort de Isabel II. A més la major part d’informacions són directament fake. Isabel II era la cap d’Estat d’un imperi impressionant. Per tant, com tots els imperis, tenia polítiques racistes i colonialistes execrables. Ella va ser una milionària molt preocupada per incrementar la seva ingent fortuna. No puc entendre com gent del carrer pot plorar per una dona immensament rica i que a més sempre va ser insensible al patiment dels seus súbdits. De fet, el seu comportament amb Diana de Gal·les va ser totalment impresentable. Quan la mort de Diana, la Casa Reial va estar dies sense saber què respondre. Insensible a un fet que va commoure molta gent. Ho va salvar Tony Blair en un famós discurs. Per tant aquí queda la meva protesta.

Però el títol de l’article no va dedicat a la monarquia anglesa, va dedicat a la d’aquí. S’ha discutit molt sobre si l’emèrit aniria al funeral d’Isabel II. Una gent deia que com que era mig parent –tots els reis són mig parents i així els va– i al rebre una invitació directa, Joan Carles de Borbó hi podia anar. L’altra que la Casa Reial, és a dir Felip VI, era la que havia de decidir si Joan Carles hi aniria. Es nota molt encara la mentalitat de súbdits dels espanyols, incloent aquí als catalans. Però quina mena de mentalitat predemocràtica tenim?

A veure, en una monarquia democràtica Joan Carles aniria al funeral si ho decideix la sobirania popular, és a dir el govern. És més, la Casa Reial no pot decidir tampoc que Felip VI va al funeral, sinó que ho ha de decidir el govern.

Un home corrupte que ha robat als espanyols fins a extrems inimaginables ha anat al funeral representant el Regne d’Espanya sense que el govern s’hagi atrevit a impedir-ho, que hagués estat el normal. Quantes coses sap l’emèrit per què ningú s’atreveixi a posar-lo al seu lloc?

No estem en un règim de monarquia parlamentària. Això no sé quin règim és, el que és segur és que tenim uns reis que creuen que poden decidir per sobre de la voluntat popular. Com es va fer el 3 d’octubre de 2017. I això té un altre nom. Quina vergonya! No em resisteixo a escriure dues frases extretes del llibre, de Gerardo Pisarello, Dejar de ser súbditos. La primera, aquesta de Tony Benn de l’ala esquerra del laborisme anglès: «Si fuera al dentista y la persona encargada de taladrarme la boca me dijera que en realidad no es odontólogo, pero que no me preocupara porque su padre o abuelo sí que lo fueron, sin duda me marcharía de inmediato». I la segona de Charles-Maurice de Talleyrand: «Es costumbre real robar, pero los borbones exageran» escrit abans de 1830. I si ets espanyol i vas al dentista a l’arribar a casa t’adonaries que, a més, t’han robat la cartera.

Compartir l'article

stats