Postals de Barcelona

M’he escapat a Barcelona a veure el World Press Photo, al CCCB. Quan compro l’entrada, la noia de la taquilla, molt amablement, em comenta que hi ha diversos grups d’instituts visitant l’exposició, i em pregunta si prefereixo entrar més tard. Com que vaig amb el temps una mica just, decideixo entrar en aquell moment.

La veritat és que els estudiants no molesten gens, més enllà del fet que són grups amplis i que, quan estan aturats davant d’una foto escoltant les explicacions del guia, és complicat veure la imatge en qüestió. Estan atents, fan preguntes i es mouen tan silenciosament com poden. De tant en tant se sent una onada de veus que puja, puja i puja més del compte, però torna a baixar de seguida que un professor demana silenci.

Em fixo en tres noies que es posen a riure mentre miren una foto. És una imatge de la sèrie de Guillaume Herbaut que reflecteix la crisi a Ucraïna entre els anys 2013 i 2021. Sobre el terra moll d’una ciutat devastada, un manyoc de mantes: se n’escapa un braç, i es fa evident, en una constatació pertorbadora, que allà sota hi ha un cadàver. Les tres noies, en canvi, no estan gens impressionades, ni mostren cap empatia per la persona morta: els fa molt de riure que s’hagin oblidat de tapar el braç. Com si allò no fos real. O com si no anés amb elles: «Total, no cal tapar-lo, si de fred ja no en té». I més rialles. S’allunyen encara rient, rient-se’n. Em colpeix més la seva actitud que qualsevol de les fotos que hagi pogut veure.

Sota les voltes del passeig Picasso, un home jove seu sobre un sac de dormir plegat. Està llegint un llibre i, al costat, té un tauler d’escacs amb les peces en plena partida. Al terra, davant seu, un got de paper amb algunes monedes. Està immers en la lectura, gens pendent dels que passem per allà. De sobte, aixeca els ulls, estira la mà dreta, agafa una torre blanca i la mou amb decisió. Després, torna al seu llibre. En vénen ganes de seure’m amb ell i mirar què faran ara les negres.

Al metro, el 80% de les persones va sense mascareta. La veu que de tant en tant sona per megafonia («els recordem que és obligatori l’ús de la mascareta en el transport públic») s’ha convertit en una cantarella inútil. Puja un noi que va avançant pel vagó mentre demana una ajuda per menjar. Diu que té gana. Em fixo que porta els pantalons impol·luts i les sabates netes (com si per tenir gana fes falta anar brut i esparracat, em retrec a mi mateixa). El 90% dels passatgers té els ulls fixos en la pantalla del seu mòbil i no els mouen. No el miren, imagino que tampoc el senten i, encara menys, l’escolten. Podria pujar la Rosalia, en George Clooney, un terrorista armat, que ningú els veuria. A la següent parada, el noi baixa. Li pren el relleu un home amb cadira de rodes, que mostra impúdicament les cames esquelètiques, massa primes com per aguantar el seu pes. Demana «una moneda de vint cèntims», també diu que té gana. Veig que una noia li dona alguna cosa. Em pregunto quina gana deu ser més ferotge, si la del noi d’abans o la de l’home amb cadira de rodes.

Subscriu-te per seguir llegint