Dos amics

Avui estàs guapa, tan despentinada, em diu un. L’altre ho corrobora: «Sembles encara més bruixa!» Feia temps que ningú em deia dues coses tan boniques –despentinada, bruixa–, i just me les han de dir aquest parell: 170 anys entre els dos. S’han ben trobat. Cada matí, el més jove puja a la planta 5 per anar a fer petar la xerrada. Sovint me’ls trobo parlant de quan eren petits i es barallaven a pedrades amb altres nens, o de quan van tirar un roc al cotxe del bisbe Cartañà, o de l’hermanu que tenia les mans llargues, o de quan passejaven amunt i avall de la Rambla durant hores –els nois per una banda, les noies per l’altra–. «Quina manera de perdre el temps», exclamen, i es pixen de riure.

Estan en una residència per a gent gran de Girona. L’un, hi viu. L’altre, hi passa una temporada per acabar-se de recuperar després d’una operació una mica aparatosa. Les instal·lacions són noves. Les habitacions, lluminoses. Els passadissos, amples. Està en una zona tranquil·la, però a prop del centre. Es publicita com un centre «dissenyat per garantir la comoditat i la seguretat dels residents», on cada persona és tractada «de forma personalitzada» i amb un equip «format per professionals de diferents disciplines» per garantir el benestar dels usuaris. Sembla un lloc quasi idíl·lic.

Però la falta de personal és més que evident, tot i que es compleixen les ràtios marcades per la Generalitat (fet que encara és més trist i preocupant). La desorganització és òbvia. Les queixes sobre el menjar són generals. L’ajuda nocturna es demora sovint, fins a quasi dues hores en una ocasió (per sort, no es tractava de cap urgència vital). Hi ha treballadors que van amb busques sense bateria. La llum que indica que des d’una habitació s’ha demanat assistència no funciona. Una nit falten bosses per a les sondes i els usuaris s’han de preocupar d’anar-se llevant per buidar-les. Alguns fets són puntuals, és cert, però no per això són menys inquietants.

Això sí: el personal que atèn els usuaris és carinyós i fa el què pot i més. La majoria no parla català, però s’esforça a entendre’l: són homes i dones vinguts d’altres països, alguns amb carreres que no han pogut convalidar, i que cuiden avis i àvies per un sou que em temo que no deu compensar de cap de les maneres tot el que han de fer. Els primers dies que hi vaig surto espantada: hi ha la senyora que cada tarda demana socors amb una veu trencada però constant; el senyor que t’explica que s’ha oblidat de què t’anava a dir, «y lo peor es que me doy cuenta de que estoy perdiendo la cabeza»; l’anciana que no se separa de les seves nines; l’home que no reconeix ningú però s’emociona si algú el saluda.

I, mentrestant, ells dos segueixen parlant de tot el que feien fa més de setanta anys, dels amics que encara conserven, dels que ja s’han mort. Miren fotos en blanc i negre i posen nom a les cares greus d’aquells nens que van ser ells i els seus companys. Recorden com era una Girona que ja no existeix. Fan comentaris molt poc políticament correctes, i intento renyar-los: «Homeeeee, això no ho digueu, que és molt lleig!». Em miren. «Però si se t’està escapant el riure!», diuen, quasi alhora. Em rendeixo i ric amb ells.

Subscriu-te per seguir llegint