Home

Ahir vaig assistir al moment més salvatge i a la vegada pacificador de la meva vida. El jo que escriu estava tranquil, curiosament tranquil, perfectament conscient de l’estrebada que estava a punt de procurar-li el jo que viu, i en lloc de retenir-lo, que és el que normalment fa, li va donar marge. Tot el marge. Com si volgués arribar al final del marge amb la idea que era on hi havia la millor metàfora. Tenia raó.

Tota esposa genera a un marit un passiu i aquest passiu es va acumulant. Jo feia anys que l’acumulava sense dir res o dient molt poc. No vull malgastar l’article en els detalls, d’altra banda ben vulgars, d’aquest passiu, però sí deixar clar que hi ha una violència femenina que no és equiparable a la masculina, perquè no sol ser tan aparatosa, ni tan física, ni de conseqüències tan tràgicament comptables; però que és també violència, molt fonda, molt destructora, que et deixa sense esma i t’esborra les ganes de viure; que et fa sentir sol, grotesc, anul·lat com a home, menyspreat en el que més essencialment ets i penses i fas. I aquesta violència, sorda i constant, la patim molts, massa homes. El que passa és que no ens queixem, perquè un home decent no es queixa ni fa el ploramiques. Perquè els homes que intentem ser dignes de poder-nos considerar un home, propaguem l’alegria i l’esperança i paguem el que es deu, sempre: és així com les nostres àvies i les nostres mares ens van ensenyar a ser amics, marits i pares.

I és veritat que no ens fan sang ni ens maten. I és una veritat significativa. Però hi ha una ferida interna, oberta, que s’infecta i ens enfosqueix, i ens minva, i hem de concentrar-nos molt, i recollir molta força, per rebotar des d’aquest fons tan fosc i continuar servint per a alguna cosa. De tota manera, aquest tampoc no és tema de l’article o no ho és principalment.

El tema és la dissociació entre els meus dos «jos». De fet, el que més em va sorprendre de l’escena fou la pròpia escena, que s’arribés a produir. Creia que els dos «jos» havien pactat entre ells que no es produiria. Que no valia la pena, que no calia, que anàvem sobrats de calma per esquivar l’estrèpit i que en qualsevol cas no ens duria enlloc. I de sobte, aquell terrabastall, però només la meitat.

Em va impressionar el contrast entre el jo que viu, cridant desbocat, (fins al punt que vaig perdre la veu), i el jo que escriu, controlant cada frase, cada paraula, quin greuge expressava i quin no, i amb quin grau de gravetat; i calculant sobretot que el camí de retorn, perquè sempre hi ha d’haver camí de retorn quan ets una família, se’m fes costerut però no insalvable.

El jo que cridava estava desesperat, trencat. Més que enfadat, vençut d’impotència, d’esfondrament interior, de trencadissa que no s’atura de fer soroll. Jo crec que no havia cridat mai tant, ni des de tant endins, ni tan sobrepassat. I enmig d’aquest dolorit, turmentat crit de socors, hi havia el jo que escriu tranquil, esperant sense pressa ni patiment que l’escena arribés a la seva fi per poder recopilar-la i avaluar-ne els danys. El jo que escriu necessitava que el jo que viu arribés a l’extrem nu i abatut de rendició, com si em digués: «només podrem remuntar quan ho hagis arrasat tot».

Després dels crits vingué el silenci, un silenci dens, que a poc a poc es va anar confonent amb les muntanyes i el sol, camí de l’apartament, tornant de les pistes d’esquí. El primer sentiment fou el de perdonar tothom. Indulgència plenària a qualsevol ofensa anterior. Un sentiment molt blanc, molt net, molt pacificador. «Així com nosaltres perdonem els nostres deutors». No és que em sentís malament, ni en deute amb ella, ni que mirés d’arreglar en els altres l’escena immediatament interior. Però sí que hi guardava relació, com si m’hagués tret un pes de sobre, com si per fi m’hagués pogut deslliurar d’una faixa amb molts rocs. No sentia penediment ni rancor, ni estava enfadat amb la meva dona. El que tenia era la sensació d’haver signat un contracte amb unes altres condicions.

La meva filla, que era al seient del darrere, de seguida vingué a abraçar-me baixant del cotxe. En qualsevol altra situació li hagués demanat perdó per l’espectacle sonor. Però no ho vaig fer, expressament vaig no fer-ho, perquè em va semblar que tot era al seu lloc.

Els que hem estat educats en un cert sentit de l’honor, i de la gratitud, som el que defensem, vam triar el que vam triar, i ho vam triar davant de Déu. I per tant, sabem perfectament quin és el nostre deure i fem exactament el que hem de fer sense queixar-nos, sense reclamar cap èpica i molt agraïts de no tenir cap problema concret. No té més recorregut, ni més història, i és important que ho sàpigues perquè quan comences a fer comèdia no saps mai quan ni com l’acabes de fer. Però de vegades, molt poques vegades, i de molt poca durada, quan estem sent crivellats cridem molt fort perquè s’aturi, ni que només sigui un instant, el linxament.

Subscriu-te per seguir llegint