Robert Kaplan ho ha vist però Aznar encara no

La política es fa amb fets però també amb discursos que emmarquen els fets. La teoria dels marcs mentals formulada per George Lakoff opera en el nostre dia a dia. En aquesta sèrie d’articles sobre com la política exterior espanyola ha acabat essent un element rellevant en la conformació de les identitats partidistes a Espanya, l’any 2003 i 2004, estan encerclats com a molt destacats. L’estudi de com la sortida del Partit Popular del Govern el 2004 després d’avalar la invasió d’Iraq i l’entrada del govern socialista amb el compliment del compromís electoral de la retirada de les tropes, conformen un dels exponents més rellevants de com els discursos que acompanyen les accions són essencials en l’acció política. Vegem com Zapatero i el seu ministre Moratinos van donar un tomb i van fer un contraatac al discurs conservador de suport a la invasió d’Iraq. Ho van fer de forma ràpida i, mirat en perspectiva, ho van fer amb una certa audàcia política en el camp de la comunicació. El camp de joc era tombar l’opinió pública i l’agenda política en el camp de veure la invasió d’Iraq com un error o com un encert. Robert D. Kaplan, un dels millors assagistes de geopolítica i analista polític, en el seu moment va avalar la invasió. Com explico al final de l’article, ha estat capaç de revisar els seus plantejaments.

Amb l’arribada al poder del president Zapatero, aquest va encarregar dirigir la política exterior al ministre Miguel Ángel Moratinos que va articular un discurs alternatiu al dels governs de José María Aznar aprofundint les diferències com a element d’identitat partidista. Moratinos va esgrimir des del primer moment el concepte de multilateralisme eficaç. Cal assenyalar que aquest concepte va ser elaborat per Javier Solana, aleshores alt representant de la Unió Europea per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, i el va desenvolupar per primera vegada en el discurs «Una Europa segura en un món millor», a Tessalònica , Grècia, el 20 de juny de 2003 i posteriorment a la tardor de 2003 en un article a la revista Política Exterior. En els cercles de la política exterior de la Unió es va conèixer com a «Document Solana». Solana afirmava en el seu discurs de Tessalònica: «Pocs són els problemes, si és que n’hi ha algun als que puguem fer front en solitari. Les amenaces a què hem al·ludit són amenaces comunes, que compartim amb els nostres socis més propers, per la qual cosa cal que busquem els nostres objectius per mitjà de la cooperació multilateral a les organitzacions internacionals i d’associacions amb altres agents o regions clau».

El multilateralisme eficaç defensat per Solana plantejava alhora dues línies d’acció combinades a la política exterior de la Unió Europea: 1. Defensa del dret internacional mitjançant el Sistema de Nacions Unides i l’Organització Mundial del Comerç que ajudés a orientar el món cap a una nova governança global i un multilateralisme eficaç. 2. Associacions estratègiques de la Unió Europea amb un grup selecte d’aliats, defensant el bilateralisme com a pas clau cap al multilateralisme eficaç.

No sempre va ser fàcil d’afrontar i combinar aquests dos principis que pretenien a la pràctica que la Unió Europea i el grup de països que integraven les seves associacions estratègiques marquessin l’orientació del multilateralisme del Sistema de Nacions Unides. L’objectiu perseguit era la direcció de la governança global sota la tutela de les organitzacions internacionals i les normes vinculants de dret internacional públic.

Moratinos ràpidament es va fer seu el concepte i el va adaptar a l’acció exterior del Govern del qual formava part. El va desenvolupar en la primera compareixença parlamentària davant la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats per informar de les línies generals del seu departament, el 19 de maig de 2004. En el transcurs de la seva compareixença va afirmar: «Els mecanismes multilaterals, tenint en compte el multilateralisme efectiu que defensem, han de permetre que les relacions internacionals es regeixin pel respecte del dret convencional i consuetudinari. La reforma del sistema de les Nacions Unides ha de buscar democratitzar les seves institucions, renovar les seves agències sectorials, crear nous organigrames que responguin als reptes actuals i dotar-los de recursos financers i humans que en garanteixin l’eficàcia».

El concepte multilateralisme eficaç del nou Gabinet del president Zapatero suposava tornar a la legalitat internacional erigida al sistema de Nacions Unides sense renunciar a noves aliances i formes creatives de ser present a la comunitat internacional com apunta Morten Heiberg en el seu llibre acadèmic sobre l’estudi de la política exterior del llarg període de Moratinos com a ninistre d’Afers Exteriors. Convé recordar que per pocs dies, Moratinos no es va convertir en el ministre d’exteriors més longeu de la democràcia, només superat per poc per Fernando Fernández-Ordóñez. El programa presentat pel ministre Moratinos en la seva primera compareixença parlamentària plantejava que la seguretat i la prosperitat del país no podien continuar recolzant-se en mesures de política exterior unilaterals i aliances nascudes de la lògica de la Guerra Freda. Així, la política exterior espanyola abandonava el suport incondicional als Estats Units, que va caracteritzar l’etapa del Govern Aznar, alhora que abordava una sèrie de col·laboracions multilaterals amb regions de tot el món. La doctrina del multilateralisme eficaç suposava l’alternativa a la política exterior del govern precedent, fortament vinculada amb el pensament neoconservador nord-americà. Anys després, amb l’arribada a la presidència dels Estats Units de Barack Obama i el desenvolupament de la seva doctrina de la guerra limitada, van sintonitzar les doctrines dels governs nord-americà i espanyol. Una nova identitat partidista es construïa, també, sobre la base d’elements de la política exterior.

La confrontació descrita es va basar molt principalment en el suport conservador i el rebuig de la resta de l’arc parlamentari a la invasió d’Iraq. En aquest punt no vull deixar de recomanar l’excel·lent llibre Adriático de Robert D. Kaplan que està essent una de les revelacions de les últimes setmanes. En el llibre, Kaplan fa una revisió del seu suport a la invasió d’Iraq i se’n retracta. El llibre és un extraordinari viatge pels Balcans Occidentals i els replecs de l’Imperi Oriental de Bizanci en el nord est de l’actual Itàlia. Però la reflexió honesta de Kaplan de com es va equivocar recolzant la invasió d’Iraq és tot un manifest de com ha virat el món en els últims anys: del miratge de la globalització de la democràcia i l’economia de mercat al replec en la desglobalització parcial i la regionalització de les economies.

Subscriu-te per seguir llegint