Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Un Kamasutra igualitari

Quina és la distància que han de mantenir un noi i una noia mentre ballen? Pregunta un bon nano. La distància sana és la que no permeti a la noia sentir que balla amb un noi, sentencia el mossèn que per alguna raó el nacional catolicisme li ha donat la potestat d’adreçar una joventut exposada a la contaminació dels aires procedents del nord i a les temptacions de la carn. Els que no érem tan bons nanos ens agradava, per utilitzar la terminologia d’uns quinze anys malgirbats, fregar l’api, en cas que fóssim agraciats en el ball. Qui m’havia de dir que recordaria l’anècdota, que si bé provoca el somriure dels acudits suats, evoca uns dies en què vivíem en blanc i negre per la presència de núvols espessos que cobrien el cel de la nostra adolescència. Si la majoria que experimentàrem la primera pol·lució nocturna mentre ens educava l’escola cristiana no quedàrem tarats va ser perquè aprenguérem per supervivència a viure l’estultícia amb sentit de l’humor, un humor que no hem perdut de grandets perquè quedàrem vacunats de totes les variants del puritanisme. No tothom és portador d’anticossos com ho demostren les veus escandalitzades davant el vídeo del perreo dins una discoteca.

El nou puritanisme -després de la revolució sexual patrocinada per la píndola anticonceptiva, després que una generació de criatures hagin bellugat esbojarradament els malucs com en un ritus iniciàtic d’una tribu encara per descobrir gràcies al hulla-hoop, després que el kamasutra criï teranyines (tot i que aviat el revisionisme per la correcció moral i política censurarà les postures considerades poc afortunades per la nova masculinitat, per culpa de la pornografia que a diferència de la masturbació sí torna sec i asseca la medul·la motiu pel qual està considerada com el cinquè genet de l’apocalipsi), després de la transició sexual espanyola afavorís l’aparició en els quioscos de la vida gamberra que feia la viu-viu en la clandestinitat tolerada pel règim perquè es considerava que no era subversiva- és el puritanisme de sempre -veure el sexe com un camí de perdició- però amb un nou embolcall. Si abans els serenos de la moral eren gent d’hàbit, ara són experts en psicologia, pedagogia, sexologia, que creuen que la hipersexualitat -segons la terminologia a l’ús- dels joves només té un precedent: Sodoma i Gomorra. S’obliden que som hereus d’una època en què l’escassa població humana s’havia de reproduir tan bon punt podia perquè la vida era breu. Les marees hormonals de l’adolescència tenen una influència en el cervell, molt més a nivell inconscient que conscient, una influència que explica comportaments, maneres de vestir, etc., sense oblidar que la testosterona -vade retro Satanàs! quan es confon la igualtat de sexes en igualtat biològica- en els nois els proporciona un major desig sexual. Si els adolescents no són hipersexuals, quan ho seran? Ja tindran temps de convertir-se en fooders i tenir somnis humits –humits per la salivera pensant el que menjaran en el restaurant X– o escandalitzar-se en veure el que fan els seus fills a les discoteques, o passar-se un cap de setmana veient sèries.

Si en l’època en què es vivia una setmana santa perpètua tot era pecat pel que fa al sexe, ara conductes que no tenen res a veure ni amb violència física ni sexual, sinó viscudes amb jovialitat com en el cas del perreo, s’interpreten com masclisme, submissió de la dona i hipersexualitat. Qui sap si les generacions futures viuran la sexualitat com en la pel·lícula El dormilega de Woody Allen, en què les parelles es satisfeien sexualment en l’interior d’un aparell anomenat orgasmatron.

Compartir l'article

stats