El metge era el senyor metge

En la meva infància una vaga de metges era impensable, no només per ser il·legal sota el franquisme sinó perquè la professió no estava proletaritzada. El metge (el domini masculí era aclaparador) era el senyor metge, i els qui feien unes hores als ambulatoris o als hospitals dedicaven la resta de la jornada a la consulta particular. La carrera de medicina era llarga i cara, i el comú de les famílies no es podien permetre enviar-hi cap dels fills. El títol donava prestigi i assegurava la pertinença a la classe mitjana de veritat, aquella que, sense formar part de la burgesia empresarial, tenia accés a consums llavors inaccessibles per a la majoria de la població: turisme a l’estranger, cotxe d’importació, segona residència i donar estudis superiors a la descendència. La posició destacada s’ha perdut. És veritat que entre els facultatius hi ha classes, i els millors en certes especialitats fan molt de calaix, però no representen la situació del comú i encara menys de la base de la professió. Aquests dies els metges de baix fan vaga perquè es consideren víctimes d’un abús laboral continuat tant pel volum creixent de feina com per les remuneracions. Això de la retribució sempre és objecte de discrepància entre les parts, però han circulat nòmines hospitalàries mileuristes; en tot cas, el senyor metge ha perdut el senyoriu (i s’ha feminitzat: la coincidència dels dos fets mereixeria una altra anàlisi). S’ha convertit en un empleat més de l’Administració, o un autònom a preu fet lligat a les asseguradores que li paguen quatre rals per cada visita. Si més no, així és com ells interpreten l’equació que relaciona l’esforç d’una carrera molt exigent i la compensació que n’obtenen. Amb tals expectatives és normal que Catalunya ofereixi menys doctors dels necessaris per a una demanda sanitària que té, per definició, la característica de ser potencialment infinita, perquè l’atenció sempre es pot millorar, de manera que els recursos mai no seran suficients; però aquest fet no ha d’impedir incrementar-lo fins on es pugui.

Subscriu-te per seguir llegint