Els límits de la llibertat d’expressió

Aquests darrers dies s’han produït dos fets relacionats amb la llibertat d’expressió, que s’han convertit en un element de polèmica entre els que defensen que es pot dir tot i els que opinen que hi ha d’haver límits. D’una banda, TV3 va acomiadar l’humorista Manel Vidal del programa Zona Franca per un gag en què va relacionar el PSC amb l’extrema dreta. I, de l’altra, l’Audiència de Madrid va absoldre un exespia espanyol que havia acusat Pablo Iglesias, quan era vicepresident del govern, de tenir contactes amb Hezbolà, amb el terrorisme internacional, amb el narcotràfic de Veneçuela i de contribuir al finançament de l’Iran.

Les dues qüestions estan relacionades amb la llibertat d’expressió, però cada una ha tingut un tractament diferent. En el cas de l’humorista de Zona Franca, TV3 va decidir fer-lo cessar de forma fulminant, perquè va considerar que havia traspassat els límits d’expressió que una televisió pública ha de respectar. En concret Vidal, en el moment de parlar del PSC, va projectar una esvàstica de grans dimensions. I això és el que la direcció de TV3 no va tolerar, perquè va creure que es feia una analogia entre el PSC i el nazisme. A partir d’aquí va començar la polèmica entre els que opinen que l’humor no ha de tenir límits i els que consideren que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals havia de fer un cop de força per evitar situacions com les que es van viure al programa Zona Franca. I per acabar-ho d’adobar, aquest dilluns va dimitir el conductor del programa, Joel Díaz, perquè considera «injusta i inacceptable la decisió de TV3, tant en el fons com en la forma en què s’ha pres i comunicat».

I en el cas de l’Audiència de Madrid, la Secció Primera del Penal estima que les acusacions a Pablo Iglesias no van afectar el seu honor perquè eren simples insinuacions i l’acusat, l’exespia espanyol Diego Camacho, no les va divulgar per fer mal, sinó perquè creia que eren veritat, després d’haver-les llegit en tabloides i digitals. És més, considera que Iglesias es va prendre malament les paraules de l’exespia i que les va mal interpretar.

La diferència entre un cas i l’altre és evident. Mentre des de TV3 censuren directament l’humorista que va fer broma amb l’esvàstica i el PSC, a l’Audiència de Madrid li diuen a Pablo Iglesias que té la pell molt fina i que la seva demanda no té cap sentit, perquè el senyor exespia no ho va dir per fer-li mal, sinó que simplement reproduïa unes acusacions que havia llegit i que se les havia cregut.

La defensa de la llibertat d’expressió acostuma a convertir-se en cavall de batalla cada vegada que es censura o es defensa el dret d’algú a expressar les seves opinions. Tot i que moltes vegades persones que han defensat la llibertat d’expressió s’han mostrat contrariades quan els ha afectat directament a ells o a les seves creences o opinions. Per exemple, quan les revistes satíriques han fet humor sobre l’Islam, molta gent ho ha defensat en nom del progressisme obviant que riure’s de les creences de la gent pot ser molt dolorós per a les persones que professen aquella religió.

Segurament que entre els que troben fatal la broma de Manel Vidal hi ha grans defensors de la llibertat d’expressió, però en aquesta ocasió els ha semblat que l’humorista en feia un gra massa.

I els magistrats de l’Audiència de Madrid, que troben tan innocents i innòcues les acusacions de l’exespia, potser no ho trobarien tan bé si els acusessin a ells dels mateixos delictes, encara que qui ho fes es limités a reproduir el que havia llegit en altres llocs sense amoïnar-se en contrastar si tals acusacions tenien algun tipus de fonament.

El problema de traspassar els límits a la llibertat d’expressió és que hi ha perjudicats que, a més, s’han d’escoltar que no són prou progressistes i demòcrates, però els que acostumen a dir-ho és que no s’han posat a la pell dels damnificats.

Subscriu-te per seguir llegint