La indiferència

L’independentisme ha celebrat una sentència francament desfavorable però és cruel criticar gent tan feble que només li queda la propaganda. Feia angúnia escoltar ahir Pilar Rahola explicant una victòria que no s’ha produït, i fer-ho amb aquest fanatisme de les persones que ja són en l’últim reducte del seu seny.

De fet és irrellevant el que digui aquesta sentència. El que és més significatiu és que ni Puigdemont ni Marta Rovira estan disposats a assumir cap grau de valentia, ni cap grau d’honor en la defensa de les coses i les persones que tant diuen estimar. Van fugir com covards i han estat tot aquest temps preferint el seu confort personal que no pas arriscar-se per allò en què se suposa que creuen; i ara que tenen totes les facilitats per tornar sense grans drames ni sense grans privacions de llibertat, s’hi continuen negant fins que els assegurin el risc zero, i tot i així dubto que tornin perquè han tingut sempre molta més por que esperança, molta més sensació de ser espanyols i que era irreversible que ho continuïn sent per sempre, que una veritable fe en les idees que fan creure als altres. Per això el procés ha anat com ha anat, per això la calçotada d’octubre de 2017 va anar a com va anar, i per això avui no té cap importància el que li passi al procés, si és que encara existeix, i als seus líders, si és que encara es poden considerar líders d’alguna cosa.

També és irrellevant el que aquesta sentència digui perquè l’independentisme ja no és un tema de conversa ni entre els independentistes. Ahir a Barcelona no va ser un tema de conversa si Puigdemont torna o no torna, si la justícia europea ha estat més o menys generosa amb els uns amb els altres. L’independentisme s’ha convertit en un problema veïnal, i Puigdemont en un problema que només afecta els quatre fanàtics que encara se’l creuen, perfectament retratats en la manifestació de la cimera francesa de fa uns dies. Puigdemont ha deixat de ser un factor en la política catalana i espanyola. Si avui tornés no guanyaria les eleccions, i és probable que no guanyés ni les primàries del seu propi partit, i seria significatiu si així fos, perquè ni tenen un candidat definit. La flama de Puigdemont s’apaga sense que ni tan sols les seves habituals majorets puguin resultar ni mínimament creïbles entre els seus més fervents seguidors.

No és estrany que això passi. És aquí on arribes quan menteixes, és aquí on arribes quan no ets capaç de posar accents de llum en allò en què creus. És aquí on arribes quan no ets capaç d’oferir cap mesura de valentia ni de dignitat ni de risc personal en allò en què exigeixes que militin i paguin els altres mentre tu te’n serveixes cínicament en la distància. La flama del president Puigdemont s’apaga no pas perquè Espanya bufi molt fort sinó perquè ell no ha tingut l’esma de fer res que no fos prendre el pèl als seus propis militants. Aquesta no ha estat una partida entre Catalunya i Espanya, ni entre Puigdemont i els presidents Rajoy o Sánchez. Aquest ha estat un pols entre Puigdemont i els independentistes, primer tots els independentistes, i això també incloïa els d’Esquerra. Al final l’abast de la picabaralla s’ha reduït encara més i ja només és entre faccions del seu propi partit, completament destruït i sense cap possibilitat de tornar a presidir la Generalitat. Junts només pot aspirar a que Xavier Trias, que no és de Junts, i de fet se n’avergonyeix, guanyi l’alcaldia de Barcelona dissimulant que és el candidat d’aquesta colla de ximples.

Puigdemont és avui un partit de futbol del Girona i la rebuda que tindrà si algun dia torna a Catalunya no excedirà l’aforament de Montilivi. Ell hagués pogut fer que les coses fossin d’una altra manera. Ell hagués pogut escriure una pàgina més memorable i més honrosa en la Història però va triar fugir. Va triar no donar la cara. Va dir «aquest no és l’escenari que havíem previst», i es va escapar de la seva pròpia declaració d’independència.

Avui el que li passi, o faci, no li importa a ningú. No és cap preocupació del govern d’Espanya que Puigdemont torni o no torni de cara a tenir tranquils els catalans. És tan poc important aquest home que ni tan sols un retorn inesperat i èpic, sense conseqüències carcelleres, podria ser el motiu pel qual Pedro Sánchez perdés les seves properes eleccions. L’última estació de l’engany sempre és la indiferència, i aquí és on ha arribat Carles Puigdemont i també on ha arribat Catalunya. Per causa de la decadència de l’independentisme, i també del catalanisme, Catalunya ha deixat de ser un motiu de preocupació i s’ha destensat el sentiment de destí col·lectiu que fa 20 anys la major part dels catalans compartíem, fóssim del partit que fóssim. Avui, els catalans intel·ligents, els catalans que per fi han escarmentat i han entès que Catalunya ni funciona, ni ha funcionat, ni funcionarà mai com a articulació política, es defineixen en l’individualisme i si tenen algun grup o se’n senten part no és el nacional sinó qualsevol altre.

Per tant, és un exercici de la més pura compassió deixar que els pobres independentistes celebrin sentències que no existeixen, victòries que no s’han produït i un futur que ja fa temps que se’ls va podrir a les mans.

Subscriu-te per seguir llegint