La implosió de la unitat independentista

Tots els símptomes apunten cap a la desintegració de l’independentisme com a moviment unitari per implosió. Queden lluny iniciatives com les de Junts pel Sí que tenien la voluntat d’ajuntar diverses sensibilitats polítiques amb l’objectiu comú d’aconseguir la independència o si més no el dret a decidir. A hores d’ara ja es veu que aquella unitat, que probablement en alguns moments va ser simulada, no existeix. Només faltava la crisi de l’ANC per confirmar que la unitat que l’independentisme va demostrar organitzant el referèndum de 2017 s’ha perdut pel camí.

Es pot dir que l’ANC ja ha patit altres crisis. I és cert, perquè des de la seva constitució ha hagut de suportar pressions de tota mena, especialment dels partits polítics que no volien quedar al marge del que es pogués decidir en una plataforma d’aquelles característiques. Però també és cert que en molts moments l’ANC ha marcat el pas a les forces polítiques, com quan Carme Forcadell, que n’era la presidenta el 2014, va pronunciar la famosa frase de «president posi les urnes», que més que una petició va semblar una ordre adreçada al president Artur Mas, que al cap de dos mesos convocava la consulta del 9-N.

Ara mateix aquesta organització es debat en una crisi perquè la seva presidenta, Dolors Feliu, i el seu equip de confiança volen fer una llista cívica que es presenti a les properes eleccions catalanes, mentre que els crítics consideren que abans de tirar endavant la candidatura, l’Assemblea hauria d’analitzar-ne la conveniència i, en tot cas, definir un rumb clar de confrontació amb l’Estat.

Però l’ANC és només una de les potes de l’independentisme que en aquests moment es debat en contradiccions internes. L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) que quan la presidia Josep Maria Vila d’Abadal, aleshores alcalde de Vic, era un altre dels puntals del moviment, s’ha convertit en pràcticament invisible per a l’opinió pública.

En els anys àlgids del procés l’ANC, Òmnium i l’AMI compartien estratègies i Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal eren consultats pels principals líders polítics per coordinar accions i fer possible la unitat dels que volien exercir el dret a l’autodeterminació. Però això s’ha acabat. Només cal recordar el que va passar a la darrera manifestació de l’11-S i a la protesta organitzada a Barcelona amb motiu de la cimera franco-espanyola, amb Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, que hi van haver crits i insults cap els líders d’ERC.

I és que els partits polítics independentistes també s’han dispersat i han pres vies diferents, de tal manera que ara seria impensable la reedició de Junts pel Sí, perquè entre ERC i JxCat hi ha una mala relació gens dissimulada. I si aleshores van poder simular la unitat ara ni això no podrien fer. Perquè mentre ERC ha optat per negociar amb el govern de Madrid i esperar que en el futur sigui possible convocar un referèndum acordat, des de JxCat estan convençuts que amb l’Estat no hi ha res a negociar i que l’únic camí és el de confrontació. I des de la CUP es mantenen amb la seva posició de sempre i no estan d’acord amb ERC ni amb JxCat.

El juliol de 2017, en un acte sobre els 40 anys de democràcia a Espanya, en el qual hi van participar els tres expresidents de govern espanyol, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, es va parlar i molt del procés que es vivia a Catalunya. Faltaven un parell de mesos pel referèndum de l’1-O i en aquell acte Aznar, un nacionalista espanyol avant la lettre, va dir que «abans de fracturar-se Espanya, es fracturarà Catalunya». L’expresident pensava en la divisió entre independentistes i constitucionalistes, però el que no crec que pensés era que la fractura seria entre els mateixos independentistes.

Subscriu-te per seguir llegint