Un any de guerra

Fa justament un any de la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin, un any de sofriments, destrucció i morts inútils sense cap indici de que hi hagi obert algun camí per posar fi a aquesta guerra absurda. Aquests dies hem sabut que representants de les administracions d’EUA i Rússia es van reunir uns mesos abans. Els americans diuen que van constatar que la guerra era imminent però no van fer res. He tingut càrrecs directius i sempre he tingut clar que quan es veu que es va cap a un xoc de trens cal intentar que no arribin a xocar. En petites comunitats sol funcionar posar regles que ho evitin. En el cas que ens ocupa potser, com diu López Burniol, s’havia d’haver sigut valent i interposar forces a la frontera entre Rússia i Ucraïna per dissuadir als russos de la invasió.

En tot cas això és aigua passada i estem on estem i sembla que s’està imposant la dinàmica de la guerra pura i dura, no sembla que hi hagi possibilitats de negociacions a curt termini per intentar aturar aquesta massacre. Rússia pensava en una guerra llampec i posar un govern comparsa com hi ha a Bielorússia però Zelenski s’ha quedat i ha encapçalat una resistència dels ucraïnesos amb l’ajut dels països occidentals. Ara estem en una guerra de trinxeres que és molt destructiva, costa moltes vides i gasta molta munició. Semblava que Rússia volia consolidar l’ocupació dels territoris del Donbàs que s’ha annexionat il·legalment però el discurs de Putin de dimarts insisteix que tot Ucraïna és part de Rússia. Però també es corre un gran perill, poc a poc la guerra va demanant més armament i es fa menys «controlable».

La reacció davant la guerra a Europa té algun punt sorprenent. Per una part els governs s’han manifestat majoritàriament a favor d’ajudar a Ucraïna, hi han enviat armes (en un principi defensives i cada cop més ofensives), ajuda humanitària i han acollit uns vuit milions de refugiats. També han decidit sancions econòmiques a Rússia i han treballat diplomàticament per intentar aïllar internacionalment la Rússia de Putin. Per l’altra, els ciutadans, tot i que estan majoritàriament en sintonia amb els governs, no han fet grans manifestacions com contra els americans per la guerra d’Iraq. En part, penso que molts militants d’esquerres que van promoure les manifestacions contra la guerra d’Iraq continuen vivint en el món de la guerra freda. Simplificant, respecten Rússia pel que va representar la URSS i no volen enfrontar-s’hi i l’OTAN és un organisme de l’imperialisme americà al qual mai donaran suport.

De fet, les postures davant la guerra es poden caricaturitzar en dues: 1) la militar-armamentista en què prima l’ajuda militar i el que passa al camp de batalla i 2) la que s’anomena pacifista en què prima la voluntat d’aturar la guerra. Si la primera és la responsable que Ucraïna encara resisteixi, la segona està perduda en unes declaracions de bona voluntat però sense efecte real sobre com solucionar el conflicte. Molts no ens sentim representats en cap de les dues postures perquè la situació és massa complexa, donem suport a l’enviament d’armament perquè no volem una victòria del projecte de Putin però estem pendents de com aturar aquesta guerra cruel que està limitada a un país però és global. Sabem com va començar, hem anat veient i patint els seus efectes i ningú pot assegurar com s’acabarà.

Aquests dies hi ha hagut dues reunions i una declaració dignes de menció. Per un costat la reunió de Munic, amb la presència d’Ucraïna i els caps de govern de les grans potències, exclosa Rússia, presents. Sempre he pensat que la Xina, que dona suport verbal a Rússia però no s’ha implica ni li interessa la dinàmica de la guerra, seria un element clau per les negociacions de pau. En el marc de la reunió de Munic, la Xina ha anunciat una proposta de pau, serà interessant veure què proposa. Per altra part, l’anomenada conferència europea de la Pau de Madrid amb presència de l’esquerra alternativa i sense presència ucraïnesa. Per últim vull destacar l’article Negociacions de pau ja, de Jürgen Habermas, publicat a varis diaris europeus (poden llegir una traducció castellana al suplement d’idees de El País de diumenge passat) on un dels pensadors europeus més important dels darrers temps fixa posicions. Tot i estar d’acord amb què cal ajudar a Ucraïna i que Rússia és responsable de trencar els acords internacionals, planteja els límits de la guerra, es pregunta si es tracta de defensar Ucraïna o de derrotar Rússia (conceptualment diferent) i sobretot defensa que cal fer esforços per acabar la guerra. Els en recomano la lectura, no són més que dues pàgines de diari i, des del meu punt de vista, és d’una gran claredat.

Europa s’està plantejant tenir una estratègia de defensa i política exterior conjunta que avui necessita més que mai. Ha de tenir clar què vol. Penso que a Europa li interessa un acord de pau per aturar la massacre, per retornar l’estabilitat a Europa i per evitar el perill d’extensió i/o aprofundiment del conflicte i posats a somiar, un acord que poses les bases d’una col·laboració UE-Rússia de cara al futur.

Mentre tot això fa el seu curs i enmig d’un soroll terrible, Espanya avança en els seus plans dels PERTE per implementar els fons europeus i modernitzar el nostre sistema productiu. Sembla que s’està treballant bé, Europa ha donat via lliure a un nou lliurament de fons de 6.000 milions, el primer de la tercera fase. Per complementar-ho el govern espanyol ha incrementat les beques d’estudi i sobretot ha augmentat de forma important les places de FP per tenir la mà d’obra preparada que es necessitarà.

Subscriu-te per seguir llegint