L'ambició i el realisme federalistes de Salvador Illa

El PSC és com el cafè, tothom el vol a la seva manera: curt de cafè, més fort, descafeïnat... No em refereixo als que pateixen fòbia al PSC (una malaltia no sabem si guarible, esperem que tractable), sinó a votants, militants, simpatitzants, exmilitants que es penedeixen d’haver-ne sortit, ciutadans orfes d’altres aventures polítiques que ara veuen que només queda el PSC, o senzillament persones que no descarten votar el PSC o que el partit per qui voten pacti amb el PSC. Moltes d’aquestes persones quan troben líders del PSC comencen dient «diguin-li a l’Illa que...», per llavors dir que voldrien un PSC més així, més aixà, amb una mica més d’això o una mica més d’allò, com el cafè. Mentrestant, el PSC va fent, amb pragmatisme, i avui està millor que qualsevol altre partit català, com ha demostrat en el congrés celebrat fa unes setmanes.

En aquest punt ens trobàvem quan Salvador Illa va impartir per Setmana Santa una important conferència a la London School of Economics (LSE) on va fer una defensa sòlida del federalisme. Ja era hora de superar el mantra de l’Espanya plural i diversa, o de la plurinacionalitat: tot això són constatacions, no constitueix un projecte sòlid. El federalisme, sí que és un projecte sòlid. I en va fer una defensa com s’ha de fer: com una gran idea-força del nostre temps, vàlida tant per Catalunya endins com per Espanya i Europa (i el món), perquè són una continuïtat inseparable. No ho va fer com una llista de propostes de reforma tècnica de l’estat o la Constitució o de les regles de joc europees (totes elles desitjables), sinó com una idea ambiciosa, a partir de la qual fer evolucionar la realitat existent (que ja conté molts elements federals), amb reformes legals o sense, amb ambició i realisme.

Ja uns dies abans, més en família, a la presentació del llibre pòstum de Javier Rey sobre la pandèmia com a assaig de cogovernança federal, Illa havia explicat que per a ell el federalisme era el que ell mateix ja havia posat en pràctica per la via dels fets a la pandèmia com a ministre de Sanitat: la coordinació amb les comunitats autònomes, les reunions federals on assistien des dels representants dels ajuntaments fins a la presidenta de la Comissió Europea, les vacunes adquirides per la UE i administrades per les CCAA sota regles comunes per a tothom, els fons Next Generation... El federalisme d’avui és continuar tot això, generalitzar-ho i fer-ho millor. El federalisme no és només una forma d’estructurar les relacions entre els diferents estaments de govern sinó una forma de governar col·laborativa, una forma de governar que el món d’avui necessita.

Fins a la conferència de l’LSE es criticava al PSC, amb certa raó, perquè quan arribaven les campanyes electorals semblava que amagués el federalisme, l’esmentava amb la boca petita. Fins que a les portes de la seva campanya electoral més decisiva, Salvador Illa i Roca, el secretari i candidat del PSC, el partit favorit i a batre, va presentar en una de les capitals del món la seva idea-força: la idea federal. La mateixa idea que estava al lema «Federació, Democràcia, Socialisme» que encapçalava Endavant, la publicació del vell Moviment Socialista de Catalunya de Serra i Moret, Rovira i Pallach (embrió del PSC) que es va formar després de les tragèdies de la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial amb les brases del POUM i de la Unió Socialista de Catalunya. També era la idea de Pi i Margall o de Gaziel. I la idea que va fer que molts veterans del socialisme català i l’esquerra catalana entre els quals els firmants d’aquest article, en els anys de plom del «procés», abracessin Federalistes d’Esquerres (creat fa més de 10 anys) quan molts anaven a la deriva amb el «dret a decidir» i les crides a l’èpica.

Avui, a les portes del segon quart del segle XXI, aquella idea la trobem als best-sellers de Thomas Piketty, en els think tanks que han derrotat al separatisme a Quebec, en el llibre Por una convivencia democrática de García Margallo i Fernando Eguidazu (amb pròleg de Josep Piquè i epíleg de Pérez Rubalcaba), en articles al diari El Mundo reclamant un federalisme al PP, als articles on Mas-Colell rebobina, per no dir que abomina, de la seva experiència indepe,... fins i tot la consellera d’Economia d’ERC reivindica el federalisme quan té un moment de debilitat. Benvinguts tots i totes al club... El «procés», avui, és la pantalla passada. El federalisme dels fets, de l’ambició compatible amb el realisme, de la Catalunya i l’Espanya europees, de la governança global i del Tribunal Penal Internacional, és el present i el futur. I si no, regalem-li el món a Trump i a Putin.

Va ser un encert que Salvador Illa anés a defensar el federalisme a Londres, la capital del país que ha estat bressol i tomba del nacional-populisme, amb l’èxit del Brexit a les urnes i el seu fracàs demencial a la pràctica. També va ser molt apropiat que la visita al Regne Unit acabés amb una reunió amb Gordon Brown, l’escocès i exprimer ministre britànic que va frenar l’independentisme a Escòcia amb el seu vibrant discurs el dia abans del referèndum del 2014. En aquell discurs, Brown va recordar un vell principi de l’esquerra, «de cadascú segons les seves capacitats, i a cadascú segons les seves necessitats». El federalisme no és només una tècnica o una recepta legislativa. A l’LSE, Illa va dir: «Els problemes més grans dels nostres dies no poden ser resolts per països individualment, per molt forts que siguin. Requeriran un grau de col·laboració sense precedents a través de fronteres i entre països». En un temps en què els tambors de guerra estan ressonant fort i en un món canviant per les noves tecnologies i les xarxes socials globals, el federalisme sembla més necessari que mai.

Subscriu-te per seguir llegint